En un principi tenir tota la llibertat del món per a crear les peces és molt atractiu, però després t’adones que no només pots fer les peces que a tu t’agraden, sinó que has de fer una mica de tot. Fa uns anys treballava en una cadena de roba d’aquestes que fan pronto moda i una de les dissenyadores de complements em va fer precisament aquest comentari que se’m va quedar registrat, no només puc dissenyar les coses que jo portaria perquè si no només les hi vendré a la gent que té els mateixos gustos que jo.

I això em fa continuar treballant buscant sempre coses noves que pugui seguir creant.

Ara que estem en ple estiu ja estic pensant en les peces que faré de cara a la tardor, mirant els Pantone de la temporada per anar triant teles i formes.

A través d’una amiga he aconseguit el meu segon punt de venda , aquest cop al Prat,en una bonica botiga  on també s’imparteixen tallers i on també he debutat com a tallerista fent un curs de “Fons d’armari”.

Un altre punt de venda ha sorgit a Andorra, així que ja em puc considerar internacional, amb presència a dos països.  El fet d’estar al Mercat del Raval fa que moltes de les meves peces es trobin ara a l’estranger, on viuen les seves flamants propietàries.

A la parada molta gent s’interessa per si pot comprar on line, així que n’he decidit a posar en marxa la web.

També les xarxes socials són una finestra per als que comencem, i la seva gestió, tot i que reporta moltes alegries, no sempre és fàcil. Ara vaig servir una sèrie de paraules( tipus influencer, instagrammer…) que fa uns mesos ni coneixia.

Vaig llegir un cop que el fet d’iniciar un projecte en solitari és com pujar a una muntanya russa, que hi puges per a divertir-te, tot i que saps que passaràs por en algun moment.

Tot i ser filla, néta i besnéta de modistes no vaig començar a cosir fins ben entrada a la trentena i ho vaig fer com el que s’apunta a ioga, com una activitat extra laboral.

Un dia xerrant amb una noia que té una botiga de roba prop de casa i que ens coneixíem del barri em va demanar que li fés unes peces per a vendre a  la seva botiga. La meva primera resposta va ser un no rotund. La feina, el poc temps, l’arribada de les vacances van ser les excuses que vaig fer servir. Excuses que em van durar 30 minuts que és el que vaig trigar a pensar: per què no?

El dia següent hi vaig tornar i li vaig dir que sí, que ho faria. Em vaig passar totes les vacances del mes d’agost per a confeccionar una petita col.lecció que es va posar a la venda al Setembre. Va anar molt bé, i això em va animar d’allò més, les meves peces es venien!

Poc després em vaig quedar sense feina i un cop superat el vertigen de la meva nova situació, vaig veure que tenia una via oberta i que podia seguir aquest camí. Vaig buscar markets on poder exposar i vaig començar a vendre més peces, mentre seguia la meva formació.

Vaig trobar que treballar al carrer era una nova experiència que m’agradava cada cop més i que podia fer una de les coses que més m’agraden, que és parlar. Així saps el que agrada, el que no i les opinions de gent de tot arreu del món t’obre una nova finestra de possibilitats.