Aquella sensació

Jo sempre dibuixo (dic dibuixo perquè “dissenyo” em sembla una paraula prou important per a no fer-la servir a la lleugera) un model nou a partir de la tela. Són els teixits els que em suggereixen les peces i no a l’inrevés. Suposo que hi ha moltes maneres de treballar (i totes vàlides), però la meva és aquesta.
Quan trobo una tela nova i se m’acut un model nou, tinc una sensació complicada d’explicar. Ja no paro de donar-li voltes sobre com quedarà, si serà fàcil de fer, si agradarà…es tracta d’una altra cosa, se’m posen les papallones a l’estómac i ja no estic tranquil.la fins que acabo el model de mostra. Sempre he sigut una mica ansiosa, i en aquest procés sovint m’entren les presses i no paro fins a acabar, així sigui tard, estigui cansada, em mori de gana o les tres coses juntes. Normalment en faig tres unitats, les poso a l’aparador i a veure què passa. A vegades no passa res i a vegades el model agrada, la gent pregunta, se’l prova i se l’emporta. LLavors tot el que imaginava quan vaig començar a pensar-hi es fa realitat.Fins que torno a veure un altre teixit que m’agrada i tornem a començar.

Color negre

Treball artesanal

Des que vaig començar a cosir he experimentat una evolució que m’ha fet canviar el punt de vista sobre la confecció, ara valoro d’una altra manera tot l’esforç de creació d’una peça. També em fa gràcia la lleugeresa amb la que normalment es valora la feina artesanal, suposo que la mateixa lleugeresa amb la que jo mateixa la valorava abans d’iniciar-me amb el fil i l’agulla.
Quan vaig començar a fer mercats, em trobava gent que es pensa que confeccionar roba no costa gens , que tot és car i que hem de vendre les peces al preu d’una fàbrica de Bangla Desh. Això em feia (i em fa) agafar aire i intentar explicar que confeccionar una peça vol uns materials i necessita un temps per a ser feta. Evidentment, en una botiga de barri tinc preus ajustats, que si hagués de comptar el temps dedicat a cada peça i repercutir-lo en el preu segurament no vendria ni mitja peça.
Però a vegades passa el contrari, que entra algú a la botiga que valora aquesta feina i que expressa la seva admiració, llavors no puc estar més contenta, l’autoestima em fa una pujada fins a l’infinit i em recorda que el camí iniciat és el bo, que tots els esforços tenen recompensa (encara que a vegades ens costi de creure) i que per fi estic al lloc on professionalment volia estar).20160705_105703

Un any després

Un mes després de posar en marxa la web vaig tenir l’ oportunitat d’obrir una botiga física, va passar una cosa d’aquelles que sembla que els planetes es posicionin en línia i que el vent bufi a favor. Una de les botigues per a les que cosia es traspassava i era la botiga somniada: petita, d’estil vintage, amb la clientela ja feta i a prop de casa. No se’m podia plantejar una ocasió millor i ja sabeu el que passa amb les oportunitats quan es presenten, que s’han d’aprofitar.
I així va ser, en quinze dies ho vam fer tot i em vaig trobar darrera del taulell. La veritat és que va ser un canvi molt radical. Llavors el meu pare es va posar malalt i en tres setmanes, de manera totalment inesperada, va morir. Al principi va ser un periode molt complicat, amb un negoci que començava i una etapa personal que s’acabava. Ara que ho veig desde la distància puc dir que la botiga em va salvar, que el fet de tenir una rutina i una pila de coses a fer em va fer tenir un ritme que no em va deixar afluixar. I ara ja ha passat un any i vull agafar nous ritmes, com per exemple escriure un post a la setmana i donar més visibilitat a la web. I aquest és el primer post d’aquesta nova etapa.

 

 

IMG-20161010-WA0006