Slow fashion

Aquest terme va néixer el 2017 de la mà de la Kate Fletcher, professora de disseny i moda a Londres. Es tracta del contrari de la moda de botigues de consum massiu, on tot és fet ràpid, en quantitats industrials i sovint sota condicions laborals dubtoses a països lluny del nostre.
Aquesta moda es refereix a una fabricació artesanal, peces confeccionades per petites empreses i en quantitats no gaire grans. Es tracta de comerç just, de comprar qualitat i localment.
Trobo que tots som responsables quan volem samarretes a quatre euros i quan no valorem la feina artesanal. A mi a la botiga sovint em passa que la gent no valora la feina feta, que troben que una peça feta a mà per mi mateixa és cara (i no tinc res per sobre dels 40 euros), però a vegades (i cada vegada més) apareix algú que sí que valora la feina feta i que està encantada de que hi hagi botigues així.

20170324_130431

Les xarxes socials

Sempre he sigut una mica germànica a l’hora de treballar, així que quan vaig decidir que inclouria les xarxes socials com a eina per a publicitar el meu negoci, vaig fer una formació i després m’hi vaig llençar de cap, excel en mà. La veritat és que tenir les xarxes socials actualitzades és complicat, però no impossible. En un inici, vaig triar les que més em podien ajudar i em vaig decidir per Facebook, Pinterest i la mare dels ous, Instagram.
No cal dir que no acabo d’estar segura de si ho estic fent bé o no, però la veritat és que m’hi diverteixo força. El que costa és crear contingut, però s’ha de tenir un calendari de publicacions i el fet de tenir l’obligació de crear contingut et fa estar en un estat de creació constant, que a mi m’agrada ser original i miro de no repetir-me. És una tasca més, però que enganxa de mala manera, que les xarxes són un lladre de temps (i dels grans), però la veritat és que funcionen i ajuden als petits negocis com el meu.

20170322_125032

La màquina de cosir

Recordo la primera tarda que vaig muntar la màquina de cosir (la tenia feia un parell de setmanes) al menjador de casa i em vaig passar tota la tarda intentant cosir sense massa èxit. A sobre vaig acabar realment cansada. Aquell coi de màquina guanyava la batalla! Com podia ser?
La veritat és que el resum de la tarda va ser una contractura a l’esquena, un mal de cap terrible i cap costura ben feta, però convençuda a aprendre a cosir sí o sí. Al principi tot era una feinada: fer canilla, enfilar l’agulla, que el fil tingués la tensió adequada (tot una complicació a l’inici) i les velocitats que agafava cosint, sovint sense control.
Després d’un temps vaig aconseguir que la màquina comencés a fer el que jo volia i no al revés.I va ser quan m’ho vaig començar a passar realment bé.

20170119_125146

El dia de la dona (botiguera)

Durant tota la meva vida laboral, a cada entrevista de feina m’han preguntat si volia tenir fills i quina era la meva situació personal. Després, pensant en obrir un negoci, a diversos cursos de formació m’han preguntat si el negoci el muntaria jo sola (no cal dir que als companys homes no rebien la mateixa pregunta). Per a llogar el local, volien l’aval del meu marit (no sabien que no en tenia, de marit) i així una infinitat de situacions a les que m’he anat trobant. Per això avui vull dedicar unes paraules a les dones que, com jo, aixequen cada dia la persiana del seu negoci i el tiren endavant. Que no sempre és fàcil, que hi ha dies que la persiana sembla molt més pesada, però que anem pel bon camí. La meta està lluny, però tirant de tòpic, tot viatge comença amb un primer pas.

20160910_182722

 

Estil definit

Recordo que quan parlava de posar en marxa una botiga sovint em feien el comentari de que ja hi havia moltes botigues de roba a la zona. Llavors vaig entendre la importància de decidir quin estil hauria de tenir.I, és curiós, una de les coses que més m’agrada de tenir un negoci és la part creativa, és a dir, gestionar el producte que hi tinc. Si bé jo faig una part de la confecció, també és important el tema de les compres, ja que amb la tria de diverses col.leccions s’ha de tenir una botiga coherent, amb personalitat i també comercial, que no hem d’oblidar que el que volem al final de tot és vendre. Vaig apostar des del principi per marques de tipus vintage, d’acord amb l’estètica de la botiga i, perquè no dir-ho, de l’estil que més m’agrada.
És una manera de diferenciar-se de la resta, ja que no cal perdre de vista que sóc una botiga de barri, així que cal diferenciar-se de la resta i tenir personalitat pròpia, que no sempre és fàcil.

20161201_111054