Fora de mida

A vegades hi ha gent que entra a la botiga i que demanen si els puc fer alguna cosa a mida. La resposta sempre és (i serà)no. La meva mare era modista i tot i que fa uns anys era força normal fer-se roba a mida, ja es trobava que la clientela potencial no li valorava la feina. Sovint no som conscients que una peça feta a mida porta temps, s’ha de fer un patró únic, que després no es tornarà a fer servir i també s’han de fer, com a mínim, un parell de proves.Això implica un temps que es veurà repercutit al preu de la peça.
Recordo que ma mare tenia una clienta que enlloc de mirar models a revistes tipus Burda (hi he crescut , amb aquesta revista!) o Patrones es presentava amb l’Hola de torn i volia que li copiés un vestit que portava la Isabel Preysler (estic parlant de fa trenta anys i aquesta dona ja era una icona!). El problema és que el vestit era un Ives Sant Laurent amb un teixit fantàstic i que la clienta venia amb una tela que havia comprat als Encants. I no cal dir que la senyora no tenia la mateixa silueta que la Preysler, així que la cosa sempre estava abocada al desastre. Enteneu ara per què dic que no?

20161109_155111

Dies dolents

Estar de cara al públic és un pou de noves experiències. Bones, dolentes i, sobretot, curioses. Hi ha un tipus de persona que entra a la botiga amb l’excusa de mirar, però de seguida deixen de mirar, ja et diuen que tot és car (sempre diuen això) i inicien una conversa sobre un tema que no té res a veure amb el que els ha portat a entrar, com per exemple que també cusen (al veure la màquina de cosir), que tenen un mirall igual a casa (però el seu se’l van comprar a la India en un viatge, aquí vaig dubtar si presumia dels mobles de casa o dels viatges)o que volen fer un regal i no troben res (perquè tot és car, és clar…)
Hi ha dies que em sap greu, que entenc que deu ser gent que està sola i que volen parlar, però no ho podrien fer d’una altra manera, amb una mica més de gràcia? I hi ha dies que mira, que no, que no tinc masses ganes de seguir-los la corrent i el pitjor de tot és que després el mal humor em dura una bona estona. Quina enveja, els monjos budistes!

20161201_111137

La meva empremta

L’altre dia em va passar una cosa que em va fer especialment il.lusió. Vaig rebre la trucada d’una noia que havia vist una de les meves tote bag a l’autobús i li va preguntar a la propietària de la bossa on l’havia comprada. Aquesta li va donar el meu nom i la noia em va trucar per a preguntar si la tenia disponible a la botiga(gràcies, Google!) Ostres, al final estem parlant d’una tote, que n’he venut unes quantes, però aquesta em va fer moooolta gràcia. És molt xulo que agradi la teva feina i que et busquin interessant-se pel que fas.
Una sensació semblant és quan veus pel carrer una de les teves peces, veus que algú la porta posada i realment dóna molta alegria. És com tancar un cercle, tu has ideat una peça i una vegada confeccionada ja no et pertany i inicia el seu propi periple.

20161222_112818

Quan comprar no és tan fàcil

Ara que estem en un temps de canvi de temporada, és quan rebo la roba que vaig comprar fa més o menys un any. I torna a ser una sorpresa obrir les caixes i tornar a veure aquella roba que tant et va agradar comprar. I també et trobes la que no t’agrada tant. Aquesta és una de les coses més difícils que he de fer pel fet de portar la botiga, i no m’hi acabo d’acostumar. Comprar peces que no t’agraden no és tan fàcil com sembla. Està clar que has d’abarcar un públic el més ampli possible i que si només vols vendre la roba que t’agrada a tu deixaràs un sector del públic potencial fora del teu abast. I aquí ve quan es complica el tema,has de tenir peces diferents, però també que puguis vendre, no sigui que una clienta et vegi no gaire convençuda quan es provi una peça que a ella li encanti i que a tu no tant.

IMG-20170317-WA0004