La tardor

Ara comença una de les èpoques que més m’agraden d’estar a la botiga, que és el canvi de temporada. Encara cuegen les rebaixes, però ja comencem a tenir novetats de tardor. La gent té ganes d’estrenar i venen a buscar peces noves. També com que vaig comprar les peces d’aquesta tardor fa ara exactament un any fa gràcia veure les novetats com si les veiés per primera vegada, com si les hagués comprat algú altre. I veure com la botiga canvia la paleta de colors, ara ens anem enfosquint a mida que el dia s’escurça. I treure novetats cada setmana,que és una de les coses que més m’agraden, ja que quan treus peces noves has de muntar aparador nou i pensar noves combinacions, que llueixin els coneixements d’estilisme. I començar a mirar teles per a les peces que confeccionaré, que ja estic maquinant noves peces i rebent peticions de novetats d’hivern.
També s’acaba aquesta calor tan infernal que ens ha castigat a fons aquest últims mesos i ara ve l’època que puc tenir la porta oberta de la botiga, així estic més connectada amb el carrer i no tinc la sensació d’estar tancada en una peixera, que és el que passa quan fa més fred o més calor.

No col.laboracions

Fa un parell de setmanes vaig escriure un post sobre una clienta que ens va demanar una peça de bijuteria i que li vam fer a tres bandes en exclusiva per a ella. A vegades el fet de fer coses per a algú també té una part negativa, ja que no sempre va tan bé com el cas de les arracades. A principis d’estiu va venir una clienta a demanar si li podia fer unes arracades amb tres roses blanques que volia per a un vestit. La Berta, una de les meves proveïdores de bijuteria, les hi va fer seguint les seves instruccions i li vaig enviar una foto a la clienta per a que les veiés i va dir que li agradaven, que ja passaria a recollir-les. Doncs quan va venir a la botiga no li van acabar de fer el pes i no se les va endur. Ostres, que li havíem fet per a ella! Sovint no ens adonem de que no valorem la feina dels demés, que vam dedicar el nostre temps i esforç i no se’ns va ni reconèixer. Les arracades van trobar propietària i van acabar viatjant a Itàlia on se les van endur poc després. O sigui que la història va tenir un final feliç (amb exportació inclosa)tot i contenir algun moment de decepció.