Black Saturday

La setmana passada vam fer el Black Friday, que es veu que ara som americans. Em sobta que una festa tan allunyada de les nostres hagi arribat per quedar-se. Qualsevol dia comencem a menjar gall indi el tercer dijous de novembre. Ja ho veureu. Si bé és una festa comercial semblant a les rebaixes, considero que és bo d’afegir-s’hi, ja que durant aquell dia la gent té ganes de comprar i això sempre és una bona notícia. La única pega és que la major part de la gent encara no ha cobrat i això sempre complica les coses. Aquest any he pogut comprovar que altres botigues de barri com la meva que altres anys no feien descomptes aquest any sí que els han fet, per allò de “si no els pots vèncer, uneix-t’hi”. La veritat és que aquests dies (jo el vaig fer durant tres dies, de dijous a dissabte) entra molta més gent a la botiga, que és d’agraïr. L’any passat, i aquest també, el millor dia de vendes que he tingut va ser dissabte. Si ve es va animar a partir del migdia, la jornada va anar força bé. Vaig sortir mitja hora tard tan al matí com a la tarda, i això sempre vol dir que hi ha feina. I com a anècdota comentar que va venir una noia que es va provar una pila de coses i que li agradava tot molt. Em va demanar si per favor li podia guardar un jersei que li encantava i que vindria dimarts a buscar-lo, si podia ser. Total, que el Black Friday m’ha durat més a mi que a Amazon!

Sóc tallerista

Fa un temps, abans de tenir la botiga, vaig fer uns tallers de confecció. Va ser una molt bona experiència i en guardo molt bon record. Em vaig quedar amb la idea de que algun dia reprendria el tema i últimament li estava tornant a donar voltes. Total, que m’he posat les piles i ja he preparat quatre tallers que faré a partir de Desembre. De moment en faré un parell d’introducció a la costura, on les participants (dic “les” perquè sempre en aquests tallers handmade les participants són dones, no és que vulgui ser políticament incorrecta) s’enduran a casa una peça que confeccionaran amb mi. Seran peces petites que aniran variant a mida que avancin els tallers. De moment, seran la confecció d’una tote bag, on aprendran a cosir recte; i un necesser, on augmenta la dificultat perquè s’ha de posar una cremallera. Recordo que per a mi posar una cremallera era poc menys que un malson i que em feia tensionar l’esquena d’una manera que no us explico. Com tot, quan en poses unes quantes ja desapareix la inseguretat i tot va com la seda.
També he ideat un parell de tallers de tipus teòric, com per exemple un de l’estudi del color i la seva psicologia i un altre de com fer un bon fons d’armari.
Sóc conscient que al principi costarà moure a la gent, sempre és un repte iniciar una activitat nova, però espero que els tallers funcionin i que em portin a una nova etapa de la meva aventura amb el tèxtil.

En quatre dies, Nadal

Aquesta era la frase que deia la meva iaia cada cop que tornàvem de vacances d’estiu (normalment a finals del mes d’agost)i jo sempre pensava que era una exagerada i que, de fet, quedaven una pila de dies fins Nadal.
I des que tinc la botiga la recordo més que mai, aquesta frase. Aquesta tarda quan venia a obrir ja estaven instal.lant les llums de Nadal, prova clara que anem de cap a les Festes. Estem a mig novembre i ja he rebut la bijuteria de la campanya de Nadal de dues de les meves proveïdores habituals. Aquest matí he estat posant ordre a les pulseres, arracades i collars que m’han portat. I he aprofitat per a reordenar tota la bijuteria en general.No cal dir que ja he fet un parell de ventes mentres canviava l’aparador, ja que és força normal que quan tinc la botiga amb l’aparador desmuntat no pari d’entrar gent a mirar i, és clar, això fa que hi hagi més venta. I que consti que no tinc cap queixa, al contrari!
També ja tinc tota la roba de la col.lecció d’hivern al magatzem i vull que quedi exposada abans de la campanya de Nadal, ja que realment comença a mitjans de Desembre, a última hora. Tornant al tema de la bijuteria, he posat els conjunts d’arracades i collars, he omplert l’expositor de pulseres fins al capdamunt, he fet fileres d’arracades ordenades per colors i crec que (més o menys) ja ho tinc.
Ara em falta fer el mateix amb les peces de roba, organitzar tota la col.lecció per a tenir novetats cada setmana d’aquí a les Festes i que la gent que vagi passant sempre trobi novetats. Total, que avui quan plegui ja puc anar a buscar els torrons.

Un mes mogudet

El mes d’octubre ha estat un mes convuls per a mi en molts aspectes. A part del clima polític que estem vivint que ens té a tots una mica obsessionats, s’ha sumat el fet que estem en una mena d’estiu permanent (escric aquest post el dia 05 de Novembre i ahir va ser el primer dia que em vaig posar mitges) i també se m’ha ajuntat (ai, aquests planetes) que la botiga del davant de la meva ha decidit plegar després de disset anys. Ho van decidir quan ja tenien la roba de la col.lecció d’hivern i la van posar tota al 50%. No cal dir que la seva botiga treia fum i que a la meva no hi entrava gaire gent. El propietari de la botiga em va dir que estava venent com si fossin tres Nadals junts i jo me’l vaig mirant sonrient mentres per dins m’estava retorçant. Sona fatal, ho sé, però què coi, m’estava morint d’enveja!! I el pitjor és que el paio em cau superbé!
Aquesta setmana he llegit una notícia al País on deien que les ventes de roba estaven parades arreu pel tema del temps, que fins i tot les grans cadenes anaven boges sense saber si treure samarretes de cotó o jerseis de llana, perquè no acabaven de veure el que la gent volia. Perquè tenien gent a les botigues, però que no s’acabaven de decidir a comprar.
Ja sé que no és just consolar-se amb les penúries dels demés, però la veritat és que una mica sí que conforta.
Sort que ara ja estrenem mes de novembre i espero que els planetes decideixin canviar la seva orientació.

Autònomes

Jo sempre he “culpat” a la Montse Pérez, la meva professora de patronatge, del canvi de rumb que va patir la meva vida professional quan vaig començar a cosir. Tot va començar amb un curs que feia al Centre Cívic La Farinera on, durant un parell de mesos, fèiem una peça de roba sota la seva supervisió. Es dóna la circustància que ma mare era modista i que sempre m’havia dit que m’ensenyaria a cosir. No cal dir que jo fugia de la idea com del dimoni. Si ja quan em feia una peça i havíem de provar mon pare pràcticament marxava de casa per a no sentir els crits, imagineu si m’hagués ensenyat ella a cosir! Al final va ser ma mare mateix la que va sugerir que anés a un altre centre cívic del que ella donava classes (sí, ella també era professora de confecció) i que si necessitava supervisió me la faria ella. La primera peça va ser una faldilla que encara conservo, d’estil vintage (rollo premonitori) que potser va marcar més el meu recorregut posterior del que em penso. Després han passat una pila de coses, vaig començar a fer mercats i després es va presentar l’oportunitat de tenir botiga pròpia i m’hi vaig llençar de cap.
Casualitat o no, a les classes de patronatge hi ha hagut diverses companyes que han deixat les seves feines i s’han convertit en emprenedores, aquesta paraula tan de moda últimament.
La setmana passada vam fer un sopar per a compartir les penes i alegries i vaig sortir molt reforçada. Veure que tens companyes de guerra amb les que xerrar i que parlen el teu idioma és molt enriquidor i si és davant d’un gintonic, encara més!!!