Ara just fa un any que em vaig proposar que mantindria el blog actualitzat i que escriuria un post nou cada setmana. Ha passat un any i estic molt contenta de veure que ho he fet i que cada setmana he publicat puntualment. La veritat és que portar la botiga és una feina complexa perquè com que vull fer moltes coses i ho vull fer tot jo, sovint és complicat arribar a tot de la manera que m’agradaria. Però ho estic fent i m’encanta. No és que no vulgui delegar perquè no em refïi de ningú (que també) sinó que tampoc m’ho puc permetre i aquí estic, fent de venedora, compradora, social media, estilista i dona de fer feines. Serà per facetes!
Però torno a repetir que ho faig encantada i ara de cara al 2018 vull afegir una faceta més que la tenia apartada i que és la de tallerista. Espero que us agradi i que vingueu a compartir-la amb mi.
L’altre dia vaig sentir a una xerrada motivacional d’aquestes que m’encanten que molts botiguers apliquen el marketing de la fe, que consisteix a obrir la porta de la botiga i a resar per a que entri algú a comprar. Em va fer molta gràcia l’analogia i el missatge de que hem de sortir a buscar la clientela i que hem d’estar actius en tot moment, sempre obrint nous camins. No cal dir que hi estic totalment d’acord i per a les persones inquietes com jo és ideal aquest estat, així és impossible avorrir-se. I avorrir-vos, clar.

La segona quinzena de Desembre és quan comença la campanya de Nadal, quan ja s’ha cobrat la paga extra (ai, quins records!!) i quan la clientela està més que disposada a gastar. En resum, que és el paradís dels botiguers. Fins al dia d’avui en tot el mes només he fet un dia de festa i la veritat és que no podria estar més feliç. Abans no m’agradava gens el Nadal, a mi això d’atiborrar-se sense mesura no ho acabo d’entendre i el fet que gent que durant l’any no et pregunta ni una sola vegada com estàs i que de cop vulguin sopar amb tu també em costa una mica, la veritat.
També vinc d’una família petita i mai han sigut unes dates massa familiars,tampoc.
Però des que tinc la botiga m’ha canviat la perspectiva i ara m’encanten. Veure la gent com ve a comprar regals per als seus i que no els importi el preu ni res (ja sabeu que porto fatal això de que em diguin que les coses són cares o que em demanin un descompte perquè sí) és fantàstic. De fet, l’any passat el dia 24 va ser el millor dia de ventes de l’any i va haver un moment al migdia que em vaig agobiar i tot, de la gent que tenia a la botiga. No em malinterpreteu, estava encantada de tenir èxit, però m’agrada atendre bé a la gent i no m’agrada fer esperar a ningú.I d’aquí que m’atabalés, però recordo que durant el sopar de Nadal estava molt feliç. Trinxada, però encantada de la vida.
Després durant la resta de l’any, especialment durant algun mes que he tingut una mica fluix, he recordat aquella sensació i he tornat a ser feliç un altre cop. Així que només em queda una cosa: desitjar-vos a tots unes molt Bones Festes (i espero que us hiperregalin!!!)

En el viatge a l’Índia, vam visitar la seu de l’ONG “Semilla para el cambio”, organització fundada per la viguesa María Bodelón. Es troba a la ciutat de Varanasi i és una ONG que treballa principalment per als infants, aconseguint escolaritzar nens que viuen als slums i així els fan entrar dintre del sistema educatiu, on poden millorar la seva educació i de retruc millorar la seva vida. També tenen diversos programes de treball, com la Salut i la Nutrició. I també estan focalitzats en ajudar a la dona, perque a l’Índia ser dona implica tenir una sèrie de dificultats per a dur una vida econòmicament independent com nosaltres l’entenem. El que fan és ensenyar-les a cosir, així aprenen un ofici i d’aquesta manera poden obtenir una independència econòmica i així empoderar-les.
Vam veure com treballen amb els nens, vam participar en algunes classes que estaven fent i els vam veure com dinaven. No cal dir que la part que més em va interessar de la visita va ser veure el taller de confecció on formen a les dones. Tenen un programa on durant sis mesos aprenen a cosir a màquina i comencen a confeccionar petites peces tèxtils que ven l’ONG, com lligacues, turbants i bosses de tela. Vam compartir un matí amb elles i va ser molt emocionant estar al seu costat veient com treballen. A mi personalment em va agradar molt poder comprovar que saber fer anar una màquina de cosir pot fer canviar una vida. Una sala amb unes quantes màquines de cosir, metres de tela i moltes ganes d’aprendre són suficients per a tenir un futur.

Aquesta setmana vaig tenir una sessió amb un formador de Barcelona Activa que em va venir a fer una assessoria en Marketing Digital, ja que amb la web i les xarxes em veig una mica perduda i no sé si ho estic fent bé. El fet de voler ser empresària total (una manera com una altra de dir que no em puc permetre contractar a ningú per a que em gestioni cap àrea)a vegades em fa dubtar en segons quins aspectes. Em va dir que la web estava molt bé (no és mèrit meu) i que actualitzar el blog amb constància era bona idea, que així la web es veia viva i que anava bé pel posicionament a internet (ja fa un any que publico setmanalment i reconec que m’encanta). Al arribar a les xarxes, em va dir que jo escribia les publicacions per a mi i que això ho havia de corregir, que havia d’escriure per a la segona persona del singular, és a dir, per a tu. I resulta que fa poc vaig fer un curs de facebook on em van dir el mateix. O sigui que tenen raó. No sé si el fet de ser filla única hi té res a veure (és broma!!), però sí que és veritat que al escriure des del meu punt de vista m’allunyo de l’objectiu real, que és connectar amb tu. Intentaré a partir d’ara orientar-ho de la manera correcta, també a les xarxes, em costarà una mica, però ho intentaré!

Imatge creada per Jcomp – Freepik.com