Una visita misteriosa

Més o menys cada tres o quatre setmanes entra a la botiga una senyora oriental de mitjana edat que va molt decidida a una de les burres, toca dues o tres peces de roba i marxa . El més curiós, o el que més em sorprèn a mi és que ho fa sense dir ni adéu i a l’entrar tampoc diu hola.
No mira mai massa coses, només s’està una mica més si hi ha gent a la botiga i em veu més distreta atenent, però el ritual segueix sent el mateix, tocar alguna peça de roba i marxar tan ràpid com ha arribat. No cal dir que em resulta un misteri el que fa i em té una mica sorpresa que no digui ni piu en cadascuna de les seves visites.
He arribat a la conclusió que viu prop d’aquí i que no domina massa l’idioma i sempre fa incursions ràpides per a que jo no li pregunti res ni li insisteixi a ensenyar-li alguna peça. El que ella no sap és que jo no sóc d’aquest tipus de botiguera, no molesto a la gent, o això em sembla! Quan entra una clienta li pregunto si la puc ajudar en res i la deixo al seu aire. Sí que hi ha gent que et ve directa a preguntar pel que busca, però la majoria van al seu aire.A mi m’agrada que em deixin mirar tranquil.la, una botiga xula sense cap dependent a la vora és la felicitat per a mi.

La Gala

Aquest dissabte va ser l’entrega de premis del festival Shopping & Shooting i , com que un dels curtmetratges a concurs va ser rodat parcialment a la botiga, estava convidada a la gala. I tindria el meu primer photocall! La gala consistia en l’entrega de premis en diverses categories i després hi havia un sopar de celebració. Com a l’eix comercial de Cor d’Horta i Mercat hi participàvem en total tres botigues vam anar a la gala tots junts. I va ser una experiència molt xula. Tot i que la meva primera idea era no assistir-hi, ja que era dissabe al vespre i sabia que estaria cansada, al final em vaig convèncer que seria una experiència divertida, diferent i que era una excusa per a vestir-se de festa i passar una estona amb els meus companys botiguers, que sovint anem capficats en les nostres històries i no parlem gaire, tot i estar pràcticament paret amb paret.I després hi havia sopar, tipus pica pica i els que em coneixeu ja sabeu que, a mi, pràcticament no m’agrada menjar;)
La cerimònia va ser molt xula i divertida, vam veure uns quants curmetratges i després de dues hores de cerimònia olorant a truita de patata (no és conya, feia olor a truita i a croqueta) vam passar a sopar. No cal dir que el curt Rehumanización, que era el meu, no va rascar cap premi, però va ser en aquest moment quan em vaig trobar amb l’equip i vam estar recordant la tarda de rodatge que vam passar plegats.
Va ser una experiència diferent, on vam poder coincidir amb diferents eixos comercials de Barcelona i veure com el petit comerç es movilitza i va creant sinèrgies amb la ciutat. Ah! i el catering, boníssim! L’any que ve m’hi torno a apuntar!

Fora llums

Dijous passat per la tarda quan vaig arribar a la botiga em vaig trobar que estaven traient les llums de Nadal. I em va fer peneta, aquesta és la veritat. Si bé és cert que si les deixessin més dies donaríem una imatge descuidada, el fet de treure-les anuncia que ja s’han acabat definitivament la bogeria de les festes. I mira, que ho trobaré a faltar. Aquest any la veritat és que les he gaudit. I més a la botiga. Veníem d’un parell de mesos estranys pel que fa a la venda i el mes de Desembre ha sigut com sempre, molta gent amb ganes de comprar i sobretot, de regalar. I molt moviment. El fet de poder obrir festius fa que al final acabis per no saber a quin dia vius i que sovint et recordis de la peli aquella del Dia de la Marmota. I també els dies d’obrir al migdia, que et dóna una rutina diferent. La cavalcada de Papa Noel i de Reis passa per davant de la botiga i sempre és un moment molt emocionant, no només per als nens, la veritat és que aquest any vaig deixar anar alguna llagrimeta i tot. I el dia de reis, després de dinar vaig venir a etiquetar les rebaixes, que aquest any començaven en diumenge. A aquestes altures anava tan perduda que durant el dinar del dia de reis i després del tortell vaig preguntar als fills d’una amiga si tornaven al col.legi al dia següent i estranyats em van dir que no, que era diumenge, si de cas el dilluns hi tornaven.
Total, que el primer dia de rebaixes, que era diumenge i plovia, vaig venir a obrir la botiga amb poques esperances de venta i la veritat és que va anar força bé. I passat aquest dia, retorn a la rutina, que a mi m’encanta! Fins l’any vinent!

L’arranjament més difícil del món

Normalment quan venc una peça em faig càrrec de l’arranjament, és a dir que no el porto a que me l’arreglin, sinó que l’arreglo jo mateixa i no cobro l’arranjament. Trobo que així l’experiència de compra és més enriquidora.
Normalment són arranjaments senzills com escurçar uns pantalons, fer una pinça o allargar algun vestit que queda curt.
Doncs el mes passat vaig vendre un vestit vintage amb la faldilla amb molt volum i la clienta volia que li tragués una mica de roba per a que li quedés menys voluminosa. L’arranjament semblava fàcil, vaig medir la tela per les dues bandes i en vaig treure un bon tros. Total, que ve la clienta i veiem que a l’altura de la cadera a una de les bandes la tela li fa un bony estrany. Jo havia medit les dues bandes i havia tret la mateixa quantitat de tela als dos laterals. Li poso un parell d’agulles i veig que li puc treure el bony. La clienta torna al cap d’un parell de dies i, tot i l’arranjament, el bony seguia allà, lleugerament més petit, però se’l veia perfectament. Morta de vergonya torno a pendre mides i li dic a la clienta que torni en uns dies. Vaig fer una altre ajust, vinga medir la tela, i el vaig penjar al magatzem. El vaig deixar embastat esperant a provar-lo a la clienta i després fer la costura definitiva a màquina. La clienta no va podar venir en uns dies i jo cada cop estava més capficada amb el vestit. El treia del magatzem, el posava en un maniquí i ja no sabia si veia bonys o me’ls imaginava. Una nit hi vaig somniar i tot. La clienta va venir i jo estava dels nervis, pensant que com no li anés bé ja no sabria quina cara fer-li, si la pobre havia vingut tres vegades i sempre amb un somriure! Total, que se’l va provar i li quedava perfecte. Vaig cosir la costura i se’l va endur, que l’endemà marxava de viatge i el volia estrenar.
La foto del post és la foto que em va enviar desde L’Habana, on podeu veure el vestit i l’arranjament més difícil del món, no per la dificultat, sinó per el temps i energies que hi vaig dedicar.

Propòsits d’any nou

A principis d’any toca parlar dels nous propòsits de cara al nou any que comença. Com que ja vaig al gimnàs i parlo un anglès prou correcte hauré de fixar-me nous objectius. Aquest any vull fer els tallers, que ja us he comentat anteriorment. També vull fer col.laboracions amb influencers, tot i que els resultats de les col.laboracions del 2017 han tingut resultats desiguals.N’hi ha que han funcionat molt bé, però també he tingut experiències que no m’han acabat de convèncer: influencers que et contacten i que si els dius de posposar el tema després no et contesten o altres que borren les fotos de la teva col.laboració un cop passada. Ja entenc que sóc una botiga petita, però no tant com per a eliminar-me. Homeeee…Igual és que al no ser nativa digital se m’escapen certs comportaments (digitals). Millor canviar de tema!
També vull ampliar els complements i fer algunes bosses més currades, estic treballant actualment en models nous, que ja sabeu que m’agrada anar canviant.Tinc una pila de teles apartades esperant que començi a donar-los forma. Vaig acabar l’any fents unes bosses de mà de peluix que acabo de posar a la venda i vull veure com funcionen.
També seguiré amb les marques que tinc actualment, que estan funcionant la mar de bé, tot i que no em tanco a noves incorporacions, ja aniré veient sobre la marxa i us mantindré informats!