Un dia rodó

Dissabte passat quan em vaig llevar el dia no acompanyava gaire, ja estava plovent i el cel estava completament tapat, sense esperances que la cosa anés a millorar. A primera hora vaig passar per la merceria perquè necessitava materials i vam comentar amb la botiguera que seria un dia de poca venta amb aquell temps que feia. Jo tenia un taller concertat amb dues alumnes que m’ocuparia bona part del matí i vaig pensar que així el temps se’m passaria més ràpid. El taller va anar molt bé, les dues alumnes van ser molt aplicades i van marxar cap a casa amb dues tote bags perfectament confeccionades per elles mateixes. A última hora del matí va venir una clienta i em va fer una molt bona compra. El dia millorava per moments!
Al venir per la tarda, amb el company de la botiga del costat vam fer broma que amb la pluja (sí, continuava plovent, de fet, no va parar en tot el dia) aquella tarda no tindríem massa èxit pel que fa a la venta. Ja portava una hora a la botiga i encara no havia entrat ningú, però llavors vaig rebre un missatge d’una amiga que em venia a veure i ja em vaig tornar a animar. Va venir amb el seu marit i vam estar xerrant fins que, vist que no hi havia gent ni pel carrer, vam decidir prendre un gintonic. I va ser una molt bona idea, vam fer la tarda una mica més festiva, la Núria es va endur unes quantes peces cap a casa i vam marxar molt contents, ella per la compra i jo per la venta. Va ser un dissabte rodó, a vegades les coses sembla que comencen d’una manera, però després fan un gir i canvien totalment el nostre dia.

Aquelles visites

A vegades a la botiga entren venedors que volen presentar-te noves marques i trobo que estan fent la seva feina i encara que no t’interessi, sempre et tracten bé i jo intento atendre’ls de la mateixa manera. Però hi ha un altre tipus de visita que no sempre és tan agradable. Ja no parlo dels comercials de telefonia mòvil, que ja en tenen prou amb tenir una feina ben difícil com perquè a sobre jo els critiqui, si no de venedors de coses que no tenen res a veure amb la botiga i que si no els compres res a sobre s’enfaden. Fa poc va venir una noia a portar-me un catàleg d’una marca de congelats i tot i que li vaig dir que no hi estava interessada, va insistir a deixar-me un catàleg i va dir que me’l recolliria en un parell de dies i que a veure si li podia fer una comanda de 25 euros que era el mínim per a començar. Tot això quan jo ja li havia dit que no hi estava pas interessada.
Doncs al cap de dos dies va tornar i em va preguntar si li feia comanda. Per tercera vegada (oh, sorpresa!) li vaig dir que no i es va tornar a enfadar. Em va venir a dir que no entenia què em costava ajudar-la (sí, va fer servir la paraula ajudar) i que 25 euros no eren pas gaires diners. Jo li vaig dir que això era una botiga, que jo estava per a vendre roba i complements i que si volia, també em podia ajudar ella a mi fent-me una compra. Va marxar sense despedir-se, totalment ofesa. La veritat és que estar de cara al públic no té desperdici.

El dia de la dona

L’any passat vaig escriure un post pel dia 8 de Març i aquest any, que ha estat molt més sonat, no podia pas ser diferent. Tot i que era una aturada de no consum, vaig dubtar molt i al final vaig acabar obrint la botiga.Totes les meves amigues que treballen en empresa van treballar i jo, sent autònoma, si no obro no venc i si no venc, no menjo. El que sí vaig fer va ser unir-me a l’aturada que es va fer a la plaça Eivissa a les dotze del migdia, organitzada pel Cor d’Horta. Va ser molt emocionant passar per davant del mercat i veure com els cotxes pitaven en senyal de complicitat a les dones que estaven reunides a la porta.
Em va donar per pensar en totes les vegades que m’han fet de menys pel fet de ser una dona. A moltes entrevistes de feina m’han preguntat si volia tenir fills i quina era la meva vida personal. M’han fet callar a reunions laborals, m’he quedat fora de dinars d’empresa per celebrar projectes on havia participat i m’han demanat que vigilés amb els clients perquè no hi hagués cap malentès. Amb clients homes, s’entén. Això quan treballava per altres. Des que tinc el meu propi negoci ara em pregunten si poden parlar amb el meu cap, si la botiga la porto jo sola, si he de consultar les decisions que prenc i una pila de coses més que, directament, em fan bullir la sang. Està molt bé que sortim al carrer a dir que ja n’hi ha prou, que si no fos per nosaltres no hi hauria res. Vaig sentir una noia per les xarxes que va dir que tots els homes havien estat parits per una dona i que tots ells alguna vegada havien respirat del nostre aire. Em va semblar una manera ben bonica de definir-ho. Hi tornem l’any vinent?

Els encàrrecs (handmade)

Quan vaig començar amb la botiga no vaig pensar que els encàrrecs m’acabarien agradant tant. Si bé és veritat que des del principi vaig tenir clar que no faria roba a mida (i mira que he rebut proposicions!), cosa que mantinc, els encàrrecs la veritat és que em donen molta vidilla. Dels models que confecciono normalment tinc totes les teles, però no totes les talles, així que sovint la clientela m’encarrega una peça de la seva talla que no tenia feta. O bé alguna tote bag que no tinc disponible en aquella tela tan especial. O la clienta que em compra una tote i que vol el neceser a conjunt i en aquell moment no el tinc. O em compren la faldilla i també volen la bossa a conjunt (i jo encantada, que sóc la reina dels conjunts!). Trobo que és una de les (moltes) avantages que té el fet de cosir i que em diferencia de la resta. I ara que he començat amb els tallers encara estic més contenta, més activitats de costura que marquen la diferència!