Fashion Revolution Week

Aquesta setmana s’acompleixen cinc anys de l’esfondrament d’una fàbrica tèxtil a Bangladesh que va causar més de mil morts i va donar lloc a la Fashion Revolution Week. Tots els treballadors d’aquella fàbrica estaven cosint roba per a les grans marques que ja coneixem i per això va sorgir aquest moviment, que ens convida a fomentar el consum responsable i a reflexionar sobre el sofriment que hi ha darrera d’una samarreta de 5 euros.
Haureu vist a les xarxes les marques que s’afegeixen a aquest moviment publicant una foto amb la llegenda “Who made my clothes?” i on les marques de proximitat expliquen com funcionen les seves empreses.
Jo voldria aportar el meu granet de sorra. Tinc una botiga de barri, ja ho sabeu, i la majoria de marques que tinc a la botiga són de les que encaixem en la filosofia slow. Roba feta aquí, i trobo que la meva lluita és intentar que la gent entengui que un vestit que he fet jo no és caríssim si val més de 40 euros, que la qualitat s’ha de valorar i la nostra feina (i sobretot, el nostre temps) també val uns diners. La confecció em dóna moltes alegries, tot i que sovint em veig aplicant la pedagogia de mostrar que la meva feina té un valor i que intentem no carregar-nos (més) el planeta. És clar que hi ha roba molt més barata, però que no ajuda ni a la nostra indústria ni al nostre teixit comercial. Ser coherent és molt complicat, però com a mínim ho hem d’intentar.

El maniquí

El dissabte passat em va passar una cosa d’aquelles que m’encanten i que t’alegren el dia de cop. Va venir una noia, veïna del barri, a fer-me un regal. Havia fet una un maniquí a mà, un maniquí de nen i ara que la casa se li feia petita (està embarassada del seu segon fill) no sabia què fer-ne. Per una banda no se’l podia quedar i per l’altra li feia llastimeta el fet d’haver-lo de llençar. Era una peça que havia fet a mà, que havia folrat i que li havia posat unes puntes amb tota la il.lusió i que ara no volia llençar-la a les escombraries. I va pensar a regalar-me-la, ja que trobava que encaixava molt bé amb l’estil de la botiga.
Quan va entrar a explicar-m’ho vaig pensar que me’l volia vendre (sí, sóc una mica mal pensada, no hi puc fer més!), però no, me’l volia regalar. És el primer regal que em fan a la botiga, i em va fer molta il.lusió, la veritat. El maniquí és preciós i casualment fa temps que buscava una peça similar (dubtava entre un penjador o maniquí baixet) per a posar les tote bags en exposició i mira, deu ser veritat allò de si vols una cosa intensament al final s’acaba acomplint.

La faldilla XS

Fa uns dies, just abans de Setmana Santa, va venir una noia a encarregar un regal per a una amiga seva, va veure a l’aparador una faldilla de les meves amb la samarreta a conjunt i es va enamorar de les dues coses. Va entrar per a demanar-me que les apartés, que era un regal que havia de fer en uns dies i que, a més, era el regal perfecte per a una amiga, que l’havia vist i directament havia pensat en ella.
No tindria més importància sinó fos perquè la noia estava embarassada, molt embarassada. Em va dir que li faltaven dies per a parir, que notava que ja li quedava molt poquet (vaig deduir que no era el primer). La faldilla que volia era una XS i no la tenia, li vaig dir que li feia aquella mateixa setmana. Doncs li vaig fer i li vaig enviar un missatge avisant que ja la tenia llesta. Em va contestar que vindria en uns dies, que la nena havia nascut aquell dissabte (feia quatre dies) i com que encara feia fred no la treia massa de casa. Just després de Setmana Santa, el dimarts va venir amb la nena i els seus pares i em va fer molta il.lusió veure-la, però sobretot veure a la nena. Quina gràcia haver-la vista encara a dins i ara ja estava al carro, venint com a clienta.
Ostres, quan passen coses així m’encanta estar darrera un taulell!!!

La importància de la formació

Moltes vegades quan a la botiga algú em veu la màquina de cosir em diu que quina sort que sàpiga cosir. I tenen raó en una cosa, saber-ne està molt bé, però no és qüestió de sort, sinó de formació i d’invertir temps en ampliar coneixements. Tot i que aquest any farà deu anys que vaig començar amb la costura, encara ara continuo anant a classe, un migia a la setmana vaig a patronatge. És clar que toca sacrificar el meu descans del mogdia, però trobo que val la pena. Sense sacrifici no hi ha recompensa i si no seguís invertint en la meva formació no podria continuar fent coses noves.
Jo sempre he sigut partidària de la formació contínua i, a més, sempre m’ha agradat estudiar i considero que això sí que és una sort.
No m’ha importat mai sacrificar part del meu temps lliure per aconseguir fer una cosa que em ve molt de gust i que m’interessa. Altres vegades he comentat que vaig començar en la costura com a hobby i que la cosa es va anar complicant fins arribar a ser professional. I pel mig han passat moltes coses i trobo que aprofundir en els coneixements que ens porten a treballar millor sempre és una molt bona idea.