Els anys 50

Els anys 50 són la dècada del New Look de Christian Dior. L’alta costura viu un moment d’esplendor i és imitada per les grans cadenes americanes. Itàlia veu que la moda pot ser un gran negoci i comença a presentar col.leccions d’alta costura a Milà.
El New Look consiteix a ressaltar les formes del cos, fent que la silueta femenina sigui una X, marcant espatlles i caderes i ajustant la cintura per mitjà de cinturons. Les mides 90-60-90 comencen a ser l’ideal desitjat. Les faldilles s’allarguen per sota dels genolls i són principalment de dos tipus: acampanades o bé tot el contrari, la faldilla llapis, completament enganxada a la cama, imprescindible un tall a la part de darrera per a facilitar els moviments.
Els vestits de dues peces, jaqueta i faldilla, són molt populars i es porten també conjunts de faldilla i brusa, com també els jerseis ajustats de coll alt i màniga japonesa.
Els abrics són amples i es posen de moda les pells.
Els pantalons són cada cop més populars, portats sobretot per les més joves. Quedaven entre el turmell i els genolls i eren ajustats a la cama.
A la platja, manaven els banyadors elàstics i els barnussos curts. Es comencen a veure shorts i samarretes a ratlles a conjunt amb barret de palla i sandàlies.
També canvia molt la moda masculina. Al cinema manen en James Dean i en Marlon Brando i el prototip de jove rebel. Però pel carrer els homes segueixen sent formals i elegants, amb dues peces grisos, negres i marrons.

Imatge: www.vogue.es

Talent local

Els que em coneixeu ja sabeu que sóc una mica plom amb el tema de l’artesania i el comerç local. Que el fet de comprar samarretes a cinc euros comporta moltes llàgrimes al darrera i que som responsables de la precarietat de la nostra indústria tèxtil, gairebé finiquitada. I que se’m trenca el cor quan em diuen que una peça feta per mi és cara quan estem parlant de 35 euros. Per això us vull compartir que participo en una iniciativa de la mà de Comunicraft, que ha posat en marxa un directori de marques sostenibles i de proximitat que ajudi a conscienciar al públic del consum responsable. En res ens trobarem a les festes de Nadal i estaria molt bé que els regals es compressin en el petit comerç i de marques sostenibles. Darrera del hastag #joregalotalentlocal (o en castellà #yoregalotalentolocal) trobareu totes les marques que participem en aquesta iniciativa conjunta. Si hi voleu donar un cop d’ull, podeu consultar la web www.talentolocal.org, on està la llista de tots els dissenyadors , artesans i botigues que hi participem.
Sempre és millor col.laborar amb les botigues i els artesans que tenim a prop, que les grans marques ja venen prou durant tot l’any, i nosaltres ens trobem en una lluita constant, si bé és un camí que ens encanta, no ho negarem. I que tampoc ens farà rics, però la satisfacció que dóna fer la teva pròpia producció és una gran recompensa. Sempre dic que des del primer minut de començar he tingut a gent que ha entès el que faig i que m’ha donat el seu suport, i no puc estar-hi més que agraïda.
Doncs espero que aquest post us animi una miqueta més a pensar on comprar els regals de nadal i ja posats, els regals en general. Que som petits, però tenim molta energia per a fer peces que marquen la diferència. Entre tots fem que una altra manera de consumir sigui possible.

Els anys 60

El clàssic estil New Look arriba a les acaballes i més quan mor el seu creador, Christian Dior. L’any 1964 Mary Quant inclou per primer cop la minifaldilla a la seva col.lecció d’estiu. Va ser una revolució, però també molt criticada. De tota manera, molt aviat es van incloure minifaldilles a totes les col.leccions. La faldilla ja no cobria els genolls i va ser Jackie Kennedy qui la va popularitzar. Una dissenyadora que mai va acceptar la minifaldilla va ser Coco Chanel, que durant aquesta dècada va crear el seu clàssic vestit de dues peces que encara avui es considera imprescindible per a qualsevol dona elegant i que s’ha imitat fins a l’avorriment per marques mainstreem i per modistes de tot el món.

Durant aquesta dècada, mana el prêt-à-porter, millora la situació econòmica i això fa que la moda visqui un gran moment.
És en aquest moment quan es comença a veure a diferents generacions que volen vestir igual. Fins als 50 estava molt diferenciada la manera de vestir per edats, però als 60 tothom abraça l’estil juvenil. Una de les icones de l’època ve de França i és la Brigitte Bardot, que després s’ha vist que no ha sabut adaptar-se al pas del temps. Tothom volia portar els cabells (ben crepats) i els ulls (ben marcats)com ella.
L’any 62 neix el moviment ye-ye, on es passa de l’estil juvenil a vestits tipus princesa o imperi, escots rodons i màniga curta, tipus escolar.
Les peces es separen del cos i els vestits baby doll són els més populars. Desapareixen les costures de les mitges, els barrets adopten un aire camperol i els bikinis són cada cop més petits, com els que portem actualment.

Les línies són molt efímeres, les tendències canvien i la moda s’agilitza en resposta al mercat.Un parell de moviments que podem destacar d’aquesta època és el Op Art i el Futurisme.
El primer correspon a un moviment artístic abstracte on combinen blanc i negre i formen estructures repetitives, com si fos un tauler d’escacs.
El futurisme va ser el moviment de línies marcades on van destacar Courreges i Paco Rabanne, va ser una corrent que auguraba un món millor, més racional, però també més creatiu.

Pel que fa a la moda masculina, no hi ha grans novetats, els homes van amb dues peces i a l’estiu es posen de moda les camises i polos Fred Perry i Lacoste, que cinquanta anys després, no han canviat gaire i continuen sent un clàssic de moda.

Imatge de www.freepik.com

Els anys 70

Els anys 70 són la dècada on la moda americana perd força i el centre de totes les tendències es troba a Londres. Anglaterra es converteix en el centre de totes les mirades a partir de la irrupció de la minifaldilla (mèrit de Mary Quant) i és d’on sorgiran les tribus urbanes que marcaran l’estil de la dècada.
S’ha de destacar que es diferenciava entre la moda de dia (colors i teixits neutres i formes més recatades) i la moda de nit, on explosionaven totes les formes i colors i on s’usaven teixits sintètics i plàstics.
Si ens parem a veure com eren les faldilles, hi havia tres mides, que curiosament han arribat fins a l’actualitat: la minifaldilla, 10 o 15 cm per sobre del genoll, la midi (just cobrint els genolls) i la maxi (llarga fins als turmells).
Les marques de luxe ja no són volgudes per la joventut, tot i que no perden prestigi.

Als anys 70 comença la moda unisex, la roba masculina incorpora més colors. Els dos sexes porten pantalons de campana i alts de cintura, amb la part de dalt ben cenyida.Els abrics llargs es combinen amb faldilles curtes i les sabates són altes i quadrades.
Dues de les tribus urbanes que neixen en aquesta època són els hippies i els punks, que són pols oposats.
El moviment hippie s’inicia en aquesta dècada i es caracteritza per l’anarquia no violenta, la tornada a la natura i la preocupació pel medi ambient. Pel que fa a la moda, la roba és de colors brillants, amb estampats florals i teixits destenyits.
Les camises llargues i els pantalons de campana són molt utilitzats i fins i tot hi havia molts que fabricaven la seva pròpia roba com a protesta davant de la cultura consumista.

El moviment punk va sortir més tard, cap al 1975 com a expressió inconformista. Quan pensem en el punk ens venen al cap imatges com el cuir amb xinxetes, els cabells de punta i els pantalons ben estrets. Tot això és correcte, però en el look punk es combinen elements de glam, de rock dels 50, de la cultura rastafari , el reggae i fins i tot el look sado. Una de les dissenyadores o , perquè no dir-ho, la dissenyadora que relacionem amb aquest moviment és la Vivienne Westwood, que continua a la cresta de la onada presentant col.leccions a les passarel.les internacionals any rere any. I segueix sent punk, no em negareu que no té mèrit, perquè actualment té 77 anys.
Les claus d’aquest estil és la roba negra (també el vermell s’acceptava força), molt gastada, xinxetes, collarets de gos, piercings, texans ajustats i animal print. I, és clar, els cabells de colors i ben punxeguts.

Imatge de www.pexels.com

Els anys 80

El lema dels anys 80 va ser “vesteix com vulguis”,tot estava permès. El cinema sempre ha reflectit la moda i una pel.lícula que va ser molt imitada i que va marcar el principi dels anys 80 va ser “Fiebre de sábado noche”, tot i que es va rodar a finals dels 70. El personatge de John Travolta va ser molt imitat i encara aquest 2018 el propi Travolta l’ha recuperat per al número musical que es va fer per obrir la cerimònia de l’entrega dels Oscar. Per a les noies, el model a seguir va ser la Madonna, icona d’aquella època i que encara ara marca tendències pel que fa a la moda. En aquella dècada, va posar de moda la superposició de peces, les blondes, els guants amb els dits tallats, els llaços , les creus i els cabells ben despentinats (amb els anys, ha millorat i molt pel que fa a estètica capil.lar).

Molta de la influència va venir un cop més d’Estats Units i de les sèries que s’hi feien. Si recordem Falcon Crest i com anaven vestides les seves protagonistes veurem com era l’elegància de la dècada. Per a l’estil masculí informal, les jaquetes amb les màniques arremangades i samarreta a sota com duia el Don Johnson a Miami Vice. Encara recordo que els meus avis veien “Las chicas de oro” per com anaven vestides les seves protagonistes, dones de certa edat, però vestides a la última.
Un altre artista, també americà, i icona de la moda va ser Michael Jackson. La jaqueta vermella d’inspiració militar encara ara és un referent que es veu a les passarel.les col.lecció rere col.lecció.I també els mitjons blancs i el guant de pedreria van passar a la història per a sempre.

En aquesta dècada es posa de moda que les blondes de la roba interior quedin a la vista (tendència que ara torna a estar de moda), cuir i cadenes, roba oversize , tot amb esperit rebel.
Sense tenir res a veure, també es posa de moda la roba d’una tribu urbana que s’inicia en aquesta època, els yuppies, tots perfectament vestits amb peces d’Armani, ben estructurades (i amb muscleres, que amenaçen amb tornar). I un altre cop, si tornem al cinema, la imatge de la Melanie Griffith a “Armas de mujer”, agafant el vaixell per arribar al Manhattan dels 80 vestida amb un dos peces i unes bambes blanques també és un fidel reflexe de l’època.
Trobo que de cada dècada hi ha coses que queden i coses que espero que no tornin mai, però ja se sap que està tot inventat i que la moda és cíclica.

Imatge de www.pexels.com