Més vestuari, més sèries

Com que l’altre dia vaig fer un post sobre el vestuari de les sèries, avui seguiré per aquí, ja que és un tema que m’encanta. I em vaig quedar amb les ganes de parlar de les sèries de les que gairebé estic més pendent del vestuari que de l’argument. Una d’elles és Downtown Abbey, si l’heu vist ja sabreu de què us parlo. És una sèrie de la BBC ambientada a principis de segle XX on el vestuari té molta importància. La sèrie està centrada en una família, els Crawley, que veuen com la sort els està a punt de canviar. Es tracta d’una família aristocràtica, d’aquells que es muden a l’hora dels àpats, encara que no hagin de sortir de casa. La seva estilista, l’Anna Robbins, usa moltes peces vintage, però també n’hi ha moltes de confeccionades per a la sèrie (i la posterior pel.lícula).
Una de les sèries que també està ambientada a principis del segle XX, però una mica més endavant és la sèrie espanyola “Las chicas del Cable”,que s’ambienta als anys 20.La seva estilista, l’Helena Sanchís, ha usat dissenys seus o reproduccions originals de l’època adaptats al personatge i al físic de l’actriu. Una de les característiques de la sèrie és que les protagonistes treballen a la Companyia Telefònica on vesteixen d’uniforme, que es va inspirar en les fotos de l’època, que cal recordar que va ser una època molt important en la moda, on van desaparèixer els corsés i la silueta femenina es va alliberar. I s’ha de veure que cada protagonista vesteix en funció del seu caràcter, però sempre de les tendències de l’època.
Mad men és una d’aquelles sèries on el vestuari és excepcional, com a mínim per a mi. La seva dissenyadora de vestuari, la Janie Bryant, ha guanyat un Emmy al millor vestuari per la seva creació. No només els vestits que porten ells, que solen ser sota , cavall i rei, perquè no surten dels de les dues peces en marró o en gris. Trobo que és amb les protagonistes femenines on ha desplegat tot el seu talent, on canvien en funció de la seva personalitat: la Betty Draper en els seus inicis va vestida com si fós la Grace Kelly, sent una model reconvertida en mestressa de casa. Al contrari, trobem la Joan Harris, que sempre va mostrant silueta. El curiós és que l’actriu que la interpreta, la Cristina Hendricks, sempre es queixa que costa trobar vestits per als premis, ja que té una talla que surt dels estàndards, però que per l’època on està ambientada la sèrie és un prototipus de dona que fa girar el coll pel carrer. També l’altra protagonista de la sèrie, la Peggy Olson, mostra el seu canvi a través del vestuari. El seu personatge comença com a secretària que ve d’un entorn estrictament catòlic i vesteix com a tal. Però quan les coses van canviant, i arriba a ser publicista, el seu estil canvia amb ella i vesteix com una adicta a la feina, emulant als seus companys al portar una camisa blanca sovint.

El vestuari en les sèries del moment

No cal dir que quan miro una sèrie sempre em fixo en el vestuari, no ho puc evitar i des que hi ha tantes plataformes, no dóno l’abast a fixar-m’hi. No cal dir que la sèrie que va fer que ens fixéssim en la roba que duien les seves protagonistes va ser, sens dubte, “Sexe a Nueva York”. No només va fer (més) famoses a les seves protagonistes, sinó que la seva estilista , la Patricia Field, també es va situar en el mapa. La pròpia Patricia diu que durant la primera temporada va patir una mica per a aconseguir vestir a les seves protagonistes, però que després, un cop estrenada, no va donar l’abast a posar tota la roba que li cedien les marques. Quan va acabar la sèrie van fer un market a Nova York on van posar a la venda tot el vestuari de la sèrie i van haver de donar números de la gent que s’hi va acostar.
“Gossip Girl” també va ser una sèrie on des del principi va marcar que el vestuari era tant o més important que la trama. Cada personatge tenia molt clar les seves característiques i com havia d’anar vestit. I tots els estils estaven representats.I això que era una sèrie d’institut, però d’institut pijo de Nova York, on els protagonistes vivien a l’Upper East Side, la zona més cara de Manhattan. El seu estilista, l’Eric Daman, deixeble de la Patrícia Field, tampoc acabava de donar abast a vestir als personatges, de la roba que rebia constanment.I és que era un aparador impagable per a marques clàssiques com Chanel (sí, anaven a l’institut amb bosses de Chanel, i què?).
Una altra sèrie on els protagonistes van molt ben vestits és “Suits”, on són advocats i especialment els personatges masculins porten uns trajos que fan caure de cul. El protagonista masculí va sempre vestit d’Hugo Boss i li senten rematadament bé. Les protagonistes femenines van, dintre de la formalitat del despatx, amb volums i mànigues abullonades i no han repetit model ni una sola vegada en nou temporades, que es diu aviat. No cal dir que cada personatge vesteix diferent, per exemple la cap del bufet és la dels volums, la secretària va sempre amb vestit i la passant va amb faldilles tub i cardigans o camisa blanca.
Una de les sèries on sí que repeteixen vestuari és a “The walking dead”, és clar que després d’un holocaust zombie els personatges no estan per anar buscant outfits afavoridors. El protagonista porta la mateixa gama de colors que recorden els uniformes militars i els morts vivents van sempre en tons amarronats, com si s’haguessin arrossegat pel fang. I la resta de protagonistes, amb texans desgastats i camises de quadres, com si no pensessin en canviar-se gaire sovint.
Hi ha moltes series i molt vestuari per a repassar, faré un parell de posts més al respecte, que és un tema que m’encanta, ja que barreja dos dels meus passatemps favorits: tele i moda.

Imatge de www.pexels.com

Reciclant

Obro la pàgina del Vogue en la seva edició digital i llegeixo que el scrunchie és l’accessori per al cabell de temporada. Literal. I no hi puc estar més d’acord. Els scrunchies o lligacues ja fa un temps que tornen a aparèixer per tot arreu i, tot i que el titular és una mica agosarat, ja que es tracta d’un complement realment petit, jo en faig a la botiga i els vaig venent. La veritat és que els faig pràcticament en cadena, perquè només necessites un tros de tela i una mica de goma per a fer-ne. La gràcia es troba en els estampats, quan més llampants, millor. La veritat és que es tracta d’una manera d’aprofitar trossos de tela de peces més grans que et queden al magatzem i així van sortint. El meu pare em deia que tenia el síndrome de Diògenes,no ho deia en broma, però la veritat és que no m’agrada tirar res.
I ara que estic iniciant una mini col.lecció de bijuteria tèxtil, la veritat és que em va de conya haver conservat una pila de trossos de tela que ara estic usant per a fer collars. Fins i tot unes tires de tela d’Indonèsia que m’havien sobrat, ara les estic aprofitant i trobo que quedaran peces molt xules. Ara que es porta el tema del reciclatge i la sostenibilitat, puc dir que estic a la moda, perquè fins i tot estic aprofitant els botons que tenia de ma mare i que ja veureu el resultat. La idea era fer una col.lecció de bijuteria tèxtil amb elements reciclats i la veritat és que de moment la despesa és igual a 0. O sigui que de moment vaig bastant bé. Més endavant hauré de comprar alguna peça com tanques o alguna bola que ja tinc pensada. Ara estic oberta a tot, a noves idees i estic amb els ulls ben oberts. Espero que la nova col.lecció vegi la llum abans de Nadal i també espero que us agradi d’allò més.

Tendències d’hivern 2019-2020

Si bé fa unes setmanes vaig escriure un post sobre les tendències de tardor, ara hi torno amb aquestes tendències una mica més ampliades. Ja vam parlar de les mànigues abullonades, les espatlles marcades i el retorn de les muscleres, els teixits brillants, la tendència oversize i les plomes i llaços. Si bé amb el tema llaços hauria de fer un apunt: tornen com a complement capil.lar, i quan més grans són, millor. Mira, igual en preparo uns quants i em forro, que no se sap mai. I amb els turbants i les bandanes he tingut èxits inesperats, les coses com siguin.
Però tornant a les tendències, com a color que es pot trobar en totes les botigues low cost és el fúcsia, que ve dels colors fluors de l’estiu, però sembla que es quedarà una estona més entre nosaltres.
Un altre estampat que ve cada cert temps és el de la pota de gall, un clàssic que cada cert temps torna. I el veurem en abrics, però també en vestits i en bruses o pantalons. També tenim els quadres, que ja fa un parell de temporades que es neguen a marxar. Per a mi personalment ja es poden quedar, especialment en peces d’abric. El príncep de Gal.les el trobarem en jaquetes i pantalons.
Els teixits que venen amb força són l’organza i el tul, que també fa temporades que ens acompanyen .Sembla que torna la pell,o millor dit, l’efecte pell, que vivim un moment animalista i es pot anar a la moda i ser sostenible. També ve com a tendència els plisats en faldilles tipus midi i també els colors metal.litzats. Jo tinc unes faldilles que tenen les dues tendències: són plisades i metal.litzades. Ja us explicaré més endavant què tal funcionen.Com que arriba l’hivern, veurem textures acolxades en peces d’abric i també botes cowboy per als peus, que ja les hem vist durant l’estiu combinades amb vestits amb volum, una altra tendència que es queda una temporada més.

Imatge de www.pexels.com

Les màquines de cosir a Vietnam

En posts anteriors ja us he dit que m’agrada veure l’ús que es fa de les màquines de cosir i els negocis que comporten quan vaig de viatge. Ja en vaig parlar quan vaig estar a l’Índia i a Indonèsia i aquest cop li toca a Vietnam.
Una de les coses que més em va sorprendre va ser l’ús de les màquines de cosir per part del Vietcong durant la guerra del Vietnam. Les usaven per a cosir, això sí, però em va sorprendre que estavan al bell mig de la selva.
Els túnels de Cu chi ara són una atracció turística (sí, hi vaig entrar i va ser fantàstic, tot i que agobiava una mica estar-hi a dins, i això que ni ens atacaven ni res), però durant els anys de guerra era un tros de selva on el Vietcong es feia fort i l’exèrcit nord-americà feia el que bonament podia. I allà al bell mig de la guerra, als campaments, hi tenien una màquina de cosir per a arreglar els uniformes que portaven els combatents. I estaven dins d’un forat, on havien habilitat una espècie de taller de costura. No cal dir que em vaig seure davant de la màquina i no em puc ni arribar a imaginar la sensació d’estar al ben mig d’una guerra cosint uniformes per més que m’hi esforçi. A la zona dels túnels, també t’ensenyen les armes, les trampes que ideaven, també veies els tancs ianquis que robaven, però em vaig quedar amb la màquina de cosir al mig d’aquella barbàrie.
Després vaig trobar-me màquines de cosir en un entorn més pacífic, vaig veure en un barri popular de Saigon un sastre que cosia a mida a la seva petita botiga on tenia dues màquines i et feia el que necessitessis a mida. També vaig veure el negoci que tenien muntat a Hoi an (veure anterior post), un negoci molt del segle XXI. I fins i tot a Sapa, a la Home stay on dormíem vaig enganxar la senyora de la casa arreglant uns pantalons al costat de la màquina de cosir.
O sigui que al llarg del temps, a 9.500km de distància, les màquines de cosir jugaven el seu paper,un paper no gaire diferent al que jugaven aquí.

Un vestit a mida a Hoi An

Aquest any he estat a Vietnam i a Hoi an vaig veure una manera de fer que ja m’havien explicat des d’aquí i que em va fer molta gràcia veure amb els meus propis ulls. Hi ha una pila de botigues de teixits on, en un dia, et fan el vestit que vulguis. Són botigues grans, plenes de maniquins amb vestits per a triar, tot i que també tenen catàlegs per a que busquis el vestit que més t’agrada si no el veus exposat. I després la botiga està plena de teles de la paret al sostre.
Es tracta del següent: tu tries un model del catàleg o bé del maniquí, després t’acompanyen a triar teles, ja que cada model té una teles que li van millor que d’altres. Un cop tries el model i la tela, es posen a treballar i al dia següent vas a provar. I després del fitting, en unes hores, ja pots passar a recollir el teu model a mida. Et fan un vestit amb menys de 24 hores a un preu més que raonable (de fet, al preu d’un vestit del Zara). I hi havia diferents tipus de vestits: per a cada dia, però també hi havia la secció de festa, on el preu , tot i ser diferent, el vaig trobar molt raonable, per una 100 euros tenies un vestit de festa que seria l’enveja de la resta de convidades.
El model de negoci va vent en popa, la botiga estava a rebentar de gent, tots turistes i majorment europeus, en un carrer que estava ple de botigues que es dedicaven al mateix.
La veritat és que caldria veure com treballen les modistes en aquest tipus de negoci, però a priori la idea és bona.
Llàstima que aquí amb la història del low cost s’hagin perdut la majoria de cases on es fan aquest tipus de confecció a mida. Ja no es fa res pràcticament a mida i el que queda és negoci residual.Per no parlar de preus, ja que aquí resulta insostenible fer un vestit a mida per 100 euros. Ja me n’havien parlat, d’aquest tipus de confecció. I he de dir que la idea em va agradar força, tot i les reserves, perquè segur que els paguen poc i ja sabem com acostumen a treballar la confecció en aquests països, però no per això ha de deixar d’agradar-me.

Tendències de tardor

Segur que, a aquestes alçades, heu llegit una pila d’articles on s’exposen les tendències per a la tardor que ens ve de cara. Doncs bé, ja en teniu un més. En aquest post, exposaré quatre ratlles sobre les tendències que voldràs portar d’aquí a quatre dies. Segurament ja has vist a les botigues del centre una pila de bruses o parts de dalt amb les mànigues abullonades, amb especial presència de l’organza. Fins i tot amb samarretes de punt, on li han posat unes mànigues amb volum. Això ha convertit les bruses i tops en l’estrella del look, amb un punt marcadament romàntic.
Les espatlles marcades, amb presència de muscleres, és una de les tendències que no acaba de marxar. Especialment en les jaquetes, ja que les dues peces, però no en el seu format tradicional, vénen amb força. Les jaquetes mantenen el seu punt clàssic, però els pantalons són diferents, amb línies més allunyades del clàssic pantaló per a un dues peces. El pantaló baggy és la sorpresa de la tardor, sembla que el pantaló que va causar furor als 90 ha tornat, i ens encanta perquè són la mar de còmodes.
Pel que fa als volums, torna la tendència oversize, marcant cintura, això sí. De la passarel.la, tenim tres tendències que no sé si acabaran de quallar al carrer: llaços, cadenes i plomes. Ja sabem que , any rere any, la passarel.la proposa i els carrers disposen, així que caldrà esperar a veure si la idea acaba d’agradar. A les passarel.les, n’hem vist de tots tamanys i colors, ara toca esperar. Hem vist llaços grans en vestits, que es poden traduïr en llaçades a la part frontal d’un top. També hem vist cadenes fent de cinturó o en estampats de vestits, i una faldilla de plomes, de cara als esdeveniments de tardor, sempre ens farà quedar bé.
El setí com a teixit brillant també és tendència, tot i que a l’hora de planxar ja no ens farà pas tanta gràcia.I un dels estampats que més m’agrada, el floral, també el trobarem amb força. El color de fons serà més fosc i les flors seran roses, i jo encantada,és clar. No hi ha res més bonic que un vestit de flors. I trobarem l’estampat amb diferents formats: vestits,granotes i faldilles ens recordaran que estem a la tardor.

Imatge de www.freepik.com

Comprant la temporada vinent

Ahir vaig estar comprant la temporada de primavera estiu de Compañía Fantástica i us volia explicar que sempre compro d’un any per l’altre, pel fet de ser col.leccions i que això fa que quan arriben les peces a la botiga normalment no me’n recordo, excepte alguna excepció, i la sensació és similar a la de que arriben els reis.
Doncs ja tenim comprat la cole de l’any vinent, quan acabem just de començar les rebaixes de la temporada anterior i trobo que està força bé, a l’estiu es compra estiu i a l’hivern, hivern. Que és la manera de no embolicar-se i de comprar amb calor roba d’estiu i amb fred la roba d’hivern.
I el fet de comprar col.lecció d’un any per l’altre fa que es vegi per on aniran els trets. Compañía Fantástica sempre ha tingut uns estampats ben estridents i trobo que aquest any s’han suavitzat, i la comercial m’ha comentat que és una marca a la que les clientes li estan creixent i que depenent quin estampat ja no es posaran. Trobo que el fet de créixer amb els teus clients és una gran idea, ja ho va fer Mango en el seu moment i és veritat. Jo compro Mango des que tenia quinze anys i la marca ha anat evolucionant, si fins i tot ha incorporat home i nen quan ha sigut el moment.
Doncs de cara a l’any vinent, així a grans trets,us puc avançar que ve molt el color groc, que sent com som un país de morenos no sé jo si és massa bona idea, però aquí està. I ratlles i piquets, també. Estampats florals, animals i fruiters inunden les samarretes i parts de dalt. Per la part de baix, hi haurà pantalons llargs i curts, faldilles i vestits. Ja sé que no avanço gaire, però els meus llavis estan segellats. Hi haurà una mica de tot…i fins aquí us puc explicar, serà una sorpresa de cara a l’any vinent!!

Coses que han arribat per a quedar-se vs coses que ja pots llençar al contenidor

Una de les coses que més m’agrada de les revistes femenines, és que cada temporada em trobo un d’aquells articles que escriuen sovint sobre les tendències que ja s’obliden versus les que han arribat per a quedar-se. I moltes vegades no coincideixen amb els gustos, ni amb el que veiem al carrer. Doncs avui faré una proposta similar, deu coses que sí i sis que no, segons el meu criteri, és clar.
A la llista del sí tenim els escots quadrats, que són molt afavoridors i que han arribat per a quedar-se. Queda encaixat, i fa un escot superbonic. Les mànigues abullonades també han entrat amb força, cosa que ens porta a l’ús de l’organza com a teixit estrella d’aquesta temporada. Els quadres vichy són un dels estampats que vénen cada cert temps i sempre és d’agraïr, perquè senten la mar de bé (i a mi, m’encanta). Un altre must de temporada són les granotes i els petos, que fa que a l’hora de vestir, només pensem en una sola peça i ja ho tindrem. Els vestits i les faldilles creuades són un must, també, queden bé a tot tipus de silueta i pràcticament totes les talles, especialment a aquelles amb més corves. Pel que fa als teixits, el setí com a teixit que ara s’ha tornat tot terreny, que la veritat és que abans era un teixit de nit, però ara es troba tot tipus de looks. I el plumetti, que li passa el mateix, que ara es troba a tot tipus de look, quan era un tipus de teixit més festiu. Per acabar d’arrodonir, els banyadors asimètrics continuen el seu regnat, ara també es combinen amb peces de vestir com si fossin tops.
Pel que fa a les coses que val més anar oblidant, la bijuteria amb petxines, que ja hem portat petxines fins i tot a les sandàlies, ja està, no en volem més. I què em dieu, dels passadors dels cabells? No tenim quatre anys ,malauradament o no, per tant, ja no ens cal recollir els cabells amb passadors, encara que estiguin plens de perles. Les meves oracions han sigut escoltades i (per fi) algú ha entès que les malles de ciclista no haurien d’haver sortit de les classes d’spinning. La tendència cut out, és a dir, talls per a tot arreu, no s’ha acabat d’imposar mai del tot i ja podem oblidar-la, només era apta per a determinats tipus de silueta. Els colors neons també ens abandonen (afortunadament) perquè algú es deu haver adonat que no afavoreixen a ningú i, és clar, així, és difícil, què voleu que us digui. Les ugly sneakers, que va ser cosa de Balenciaga en un principi, no han acabat d’arrencar i jo que me n’alegro, perquè aquells sabatots no afavoreixen a ningú.

Imatge de www.pexels.com

Com vestir per a una entrevista de feina

Si bé el més important és passar l’entrevista amb el millor resultat, també el fet d’anar ben vestit serà un plus i els entesos diuen que tenim 7 segons per a causar una bona impressió. El primer és saber on anem, si és una consultoria podem anar més neutres, podem afegir una nota de color en els complements, però sense extravagàncies.
Ara diré unes quantes obvietats, però que no estaran de més: res de minifaldilles massa curtes o bé d’anar amb texans a una entrevista, segur que tenim uns pantalons negres que ens faran sortir de la zona jean. No cal passar-se amb el maquillatge ni amb el perfum, val més no arribar que passar-se. I res d’anar carregades de bijuteria, més val ser minimalista, per prudència. I les ungles arreglades, amb tons neutres, potser la manicura francesa està més que indicada.
Com que el color és important, podem començar per aquí. El vermell és un color sexual, així que millor si el desterrem i ens decantem pel blau, que indica que som de fiar (només cal veure els presentadors de televisió de quin color van) o el marró, que és un color que denota seguretat. El blanc és un color que denota sinceritat i el negre el tenim associat al luxe, però denota que la persona que el porta és reservada i que pot ser un líder. El groc és el color de la creativitat, així que si anem a una agència de publicitat ja sabem de quin color ens hem de vestir. El rosa és un color molt empàtic, així com accessible. El lila és un color que mostra ser sensible, però que apaga, així que millor si l’evitem. El verd és un color intermig, que denota tranquilitat i armonia.
Abans amb un conjunt neutre ja anàvem bé, però imagina’t que vas a una tecnològica, haurà de jugar amb el punt una mica més sport, però sense passar-te. Si no vas a Sillicon Valley ni t’entrevista en Mark Zuckergerg, valdrà més oblidar anar a l’entrevista amb bambes, però sí que pots jugar amb complements més sport. Les sabates millor que siguin tancades, si volem ensenyar els dits no hi ha problema, però ho haurem de fer tenint els dits ben arreglats i les ungles ben discretes, res d’una ungla de cada color ni res per l’estil.
També és important que anem còmodes, res d’estrenar roba que ens faci sentir insegurs o res que ens distregui del nostre objectiu, que és el de superar amb èxit l’entrevista.

Imatge de www.pexels.com