Autònomes

Jo sempre he “culpat” a la Montse Pérez, la meva professora de patronatge, del canvi de rumb que va patir la meva vida professional quan vaig començar a cosir. Tot va començar amb un curs que feia al Centre Cívic La Farinera on, durant un parell de mesos, fèiem una peça de roba sota la seva supervisió. Es dóna la circustància que ma mare era modista i que sempre m’havia dit que m’ensenyaria a cosir. No cal dir que jo fugia de la idea com del dimoni. Si ja quan em feia una peça i havíem de provar mon pare pràcticament marxava de casa per a no sentir els crits, imagineu si m’hagués ensenyat ella a cosir! Al final va ser ma mare mateix la que va sugerir que anés a un altre centre cívic del que ella donava classes (sí, ella també era professora de confecció) i que si necessitava supervisió me la faria ella. La primera peça va ser una faldilla que encara conservo, d’estil vintage (rollo premonitori) que potser va marcar més el meu recorregut posterior del que em penso. Després han passat una pila de coses, vaig començar a fer mercats i després es va presentar l’oportunitat de tenir botiga pròpia i m’hi vaig llençar de cap.
Casualitat o no, a les classes de patronatge hi ha hagut diverses companyes que han deixat les seves feines i s’han convertit en emprenedores, aquesta paraula tan de moda últimament.
La setmana passada vam fer un sopar per a compartir les penes i alegries i vaig sortir molt reforçada. Veure que tens companyes de guerra amb les que xerrar i que parlen el teu idioma és molt enriquidor i si és davant d’un gintonic, encara més!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *