Reflexions en el dia de la dona emprenedora

Ahir va ser el dia de la dona emprenedora i veure per xarxes que som moltes les que un dia vam dir que prou, que ara manàvem nosaltres i que treballaríem pel nostre compte, fa molta il.lusió i fa que et trobis una mica menys sola. Tenir un negoci on només estàs tu, ja sigui una botiga, una consultoria o un nou article que vols introduir al mercat, és una feina molt solitària. I a vegades perdem una mica el nord perquè, com dic sovint, no veiem més enllà de la nostra cova. Estem molt focalitzades en el nostre negoci i això no sempre va al nostre favor.
Del meu entorn de sempre no hi ha ningú amb negoci propi i a vegades és difícil parlar-ne, perquè sovint et diuen el que creuen que vols sentir i no, a vegades (no sempre) volem saber una opinió sincera. I moltes vegades no t’acaben d’entendre, tampoc.

Últimament he connectat amb bastantes emprenedores i ara em sento molt millor, molt més acompanyada i molt més entesa. És important teixir una xarxa de contactes on poder parlar, consultar i fins i tot queixar-te sabent que les teves interlocutores estan passant pel mateix que tu, o bé van més avançades i et poden anar orientant.
És clar que emprendre té coses molt bones que no penso canviar per res, especialment quan recordo com era treballlar en una empresa gran. Que consti que he dit empresa gran i no gran empresa, perquè tot emprenedor té una gran empresa, encara que sovint en sigui l’ únic treballador.
I sí,estic encantada i a vegades penso que hauria hagut de començar molt abans, però entre una cosa i una altra, mai trobes el moment per a començar fins que, com a mínim en el meu cas, el moment perfece se’t posa al davant i no pots dir que no. I llavors és quan la teva nova vida comença, una vida diferent, amb alts i baixos, però els moments alts sempre compensen. És un pèndol, sempre hi ha dies molt bons i dies fatals,no ens enganyem, però quan s’equilibren et sents que no podies estar millor.

Un armari càpsula amb les tendències d’hivern 2019-2020

El tema de l’armari càpsula consisteix en tenir unes poques peces que funcionin per separat i que ens deixin combinar-les entre sí, tenint com a resultat uns quants looks que ens serviran per a tota la temporada. La idea d’un armari càpsula és que siguin peces bàsiques, però aquest cop li vull donar una volta, usant articles de temporada, però que ens serviran en les temporades següents:
1.Una camisa romàntica: ja sabeu que a mi els volants, les puntes i els llaços em tenen encantada. Jo la recomano en un color blanc, així juguem amb un bàsic, també.
2.Unes botes altes: de color negre i a sota genoll. Si són llises i rectes, sobreviuran a moltes temporades.
3.Una faldilla midi: és un llarg que no passa de moda, perquè mai està plenament de moda. Si la combinem amb una camisa romàntica i les botes altes que acabem de veure ja ho acabem de tenir.
4.Una capa: fa un parell d’anys que vaig fer les meves primeres capes i he de dir que tenen molt èxit. Sobre una jaqueta ens donen un aire molt més formal i, el que més importa, abriguen una barbaritat.
5.Un jersei de punt: en un color marró o bé de la gama dels grisos, ens portarà a la tendència preppy tan pròpia dels anys 90.
6.Una pantalons tipus seventies, amb una mica de pota d’elefant, en un color llis, i si és negre ens durarà una pila de temporades i hi podrem construir molts looks.
7.Unes arracades brillants: i per a que ens resultin útils en mil i una combinacions, millor en daurat o platejat, que lliguen amb tot.
8.Una blazer gris: primer de tot perquè des dels 80 i la seva estètica yuppie, simbolitzen l’elegància i després, de color gris perquè els conjunts de dues peces en gris, negre i marró estan sempre de moda.
9.Un little black dress: un altre dels clàssics que han d’estar a qualsevol armari. Millor que sigui de tirants i de llargada midi, ni llarg ni curt,així l’aprofitarem en qualsevol moment de l’any.
10.Una bossa atemporal: val la pena invertir en una bona bossa que ens servirà durant moltes temporades. I no parlo de marques, sinó de qualitat. Que estigui feta amb bons materials, que ens doni bon resultat i que no sigui de tendència. Una bossa amb línees clàssiques aguanta moltes més temporades sense veure’s antiga que una de tendència.

Imatge de www.pexels.com

10 peces que has de tenir sí o sí per a fer-te la vida més fàcil

M’agraden molt els articles que sovint em trobo a les revistes femenines on et fan una llista amb les peces de temporada, i si estàs en l’edició digital de la revista, hi ha el link per a comprar la peça. No deixen de ser articles patrocinats per la marca que toca, però la idea és bona i jo en faré la meva versió. I no hi haurà links, no patiu.En un principi havia pensat afegir fotos a cada element del post,però em quedaria un post una mica llarg. I no em vull allargar massa, així que començo:
1.Sobrecamisa de quadres: que es pugui portar com a camisa, o bé oberta i com a jaqueta, les peces amb diverses opcions fan que s’allarguin en el temps i no ens cansem de dur-les.
2.Texans: i aquí seré una mica més concreta, han de ser blaus, per suposat i una mica amples, res de mom jeans ni de campana.
3.Texans negres ajustats: així compensem la silueta respecte als texans anteriors, uns més amples i els altres més estrets.
4.Abric de pèl: aquest any els he vist amb un sol color, res d’animal print ni estampats massa cridaners, millor tons terra o fins i tot blanc trencat.
5.Granota: no em canso de repetir que és un clàssic que no passa de moda i que en una sola peça vas la mar de còmoda durant tot el dia.
6.Camisa estampada: aquí s’hi val tot, elements geomètrics, flors , qualsevol estampat per a portar sota un cardigan llis ens farà anar super estiloses.
7.Pantaló slouchy: ara els veiem per tot arreu i són un encert, han estat els pantalons estrella de l’estiu, però aquesta temporada continuen amb força.
8.Abric de color camel: any rere any, és un clàssic que perdura. Invertir en un bon abric és una bona opció que ens durarà força temporades.
9.Vestit de flors: un clàssic que va variant a cada temporada, ara flors grans , ara petites, ara llarg, ara més curt. Aquesta temporada, llarg i amb les mànigues abullonades.
10.Jersei llis de pèl: un jersei que sembli peludet i que sigui gustós, amb un color llis, però amb personalitat. Per exemple, aquesta temporada Pepa Loves l’ha tret en color violeta.
I fins aquí la inversió de cara a la temporada de tardor, pensa que acaba de començar i encara tens temps per a fer-te un bon fons d’armari de temporada.

Imatge de www.pepaloves.com

El vestuari a les sèries (i ja paro)

Una de les sèries d’època on el vestuari està més cuidat és a Peaky Blinders, una sèrie ambientada al Birmingham dels anys 20. Aquesta sèrie ha recuperat el look masculí d’entreguerres: el teixit que mana és el tweed, especialment en gris i marró, i l’uniforme dels protagonistes es composa de tres peces: jaqueta, pantaló i armilla. Les gorres també són indispensables i els colls, que llavors eren desmontables, igual que els punys, també. Com que era una època que no es rentava tant i són les peces que més s’embruten, es podien desmuntar i eren intercanviables. Així, s’allargava el temps de poder portar la mateixa camisa i es veia sempre impecable. Cal destacar que l’Stephanie Colliens és l’estilista de la sèrie i que ha aconseguit tornar a posar de moda l’estètica de l’època.
Una sèrie que al principi em va costar bastant, però que després em va acabar enganxant va ser “Glow”, ambientada en la Califòrnia dels anys 80. Si bé en un principi sembla la pel.lícula “Flashdance”, després descobrim que el cast està ple de dones de totes les talles i colors: tenim desde la típica rossa que protagonitza sèries de televisió a l’actriu fracassada de color, passant per la pakistaní prima com un filferro. I totes vestides per la Bettie Morgan,la dissenyadora de vestuari de la sèrie que ha explicat que ha fet una incursió per a les botigues vintage de Los Angeles, on ha aconseguit peces úniques que componen el 50% del vestuari i que l’altre 50% són peces dissenyades per a la producció. Només cal fer un cop d’ull als bodies que porten les protagonistes (es dediquen professionalment a la lluita lliure) així com al maquillatge i a la perruqueria per a traslladar-nos als anys 80 ràpidament. La quantitat d’ombra blava així com els litres de laca que porten als cabells són una de les característiques de la dècada.
Un dels meus “guilty pleasures” ha estat Élite, i ha estat una gran sorpresa perquè és una sèrie d’institut, i a mi ja m’agafa lluny, el tema, però com barreja thriller amb unes trames que tela marinera, ja se m’ha guanyat. I és una producció molt cara, on es veuen els euros invertits. Però parlem de vestuari. A l’institut s’ha de portar uniforme, però tot i així, l’estilista de la sèrie, la Cristina Rodríguez, aconsegueix diferenciar a cada personatge per la manera com porta l’uniforme: la més pija porta una diadema com si fós una corona i va plena de perles, la musulmana és la única que va amb pantalons i el més rebel s’afluixa la corbata i porta la camisa per fora. Tot són detalls que ens ajuden a conèixer als personatges. I quan les trames surten de l’institut veiem que cada personatge vesteix diferent: la més rica fa que es noti d’on prové perquè porta vestits de Gucci, la nova rica va carregada d’or, la musulmana va amb dessuadores de Compañía Fantástica, una firma ben assequible, i la marquesa va vestida precisament d’això, de marquesa. La veritat és que el treball del vestuari d’aquesta sèrie és impecable i ajuda i molt a com veiem els personatges i les trames que protagonitzen.

Imatge de www.pexels.com

Més vestuari, més sèries

Com que l’altre dia vaig fer un post sobre el vestuari de les sèries, avui seguiré per aquí, ja que és un tema que m’encanta. I em vaig quedar amb les ganes de parlar de les sèries de les que gairebé estic més pendent del vestuari que de l’argument. Una d’elles és Downtown Abbey, si l’heu vist ja sabreu de què us parlo. És una sèrie de la BBC ambientada a principis de segle XX on el vestuari té molta importància. La sèrie està centrada en una família, els Crawley, que veuen com la sort els està a punt de canviar. Es tracta d’una família aristocràtica, d’aquells que es muden a l’hora dels àpats, encara que no hagin de sortir de casa. La seva estilista, l’Anna Robbins, usa moltes peces vintage, però també n’hi ha moltes de confeccionades per a la sèrie (i la posterior pel.lícula).
Una de les sèries que també està ambientada a principis del segle XX, però una mica més endavant és la sèrie espanyola “Las chicas del Cable”,que s’ambienta als anys 20.La seva estilista, l’Helena Sanchís, ha usat dissenys seus o reproduccions originals de l’època adaptats al personatge i al físic de l’actriu. Una de les característiques de la sèrie és que les protagonistes treballen a la Companyia Telefònica on vesteixen d’uniforme, que es va inspirar en les fotos de l’època, que cal recordar que va ser una època molt important en la moda, on van desaparèixer els corsés i la silueta femenina es va alliberar. I s’ha de veure que cada protagonista vesteix en funció del seu caràcter, però sempre de les tendències de l’època.
Mad men és una d’aquelles sèries on el vestuari és excepcional, com a mínim per a mi. La seva dissenyadora de vestuari, la Janie Bryant, ha guanyat un Emmy al millor vestuari per la seva creació. No només els vestits que porten ells, que solen ser sota , cavall i rei, perquè no surten dels de les dues peces en marró o en gris. Trobo que és amb les protagonistes femenines on ha desplegat tot el seu talent, on canvien en funció de la seva personalitat: la Betty Draper en els seus inicis va vestida com si fós la Grace Kelly, sent una model reconvertida en mestressa de casa. Al contrari, trobem la Joan Harris, que sempre va mostrant silueta. El curiós és que l’actriu que la interpreta, la Cristina Hendricks, sempre es queixa que costa trobar vestits per als premis, ja que té una talla que surt dels estàndards, però que per l’època on està ambientada la sèrie és un prototipus de dona que fa girar el coll pel carrer. També l’altra protagonista de la sèrie, la Peggy Olson, mostra el seu canvi a través del vestuari. El seu personatge comença com a secretària que ve d’un entorn estrictament catòlic i vesteix com a tal. Però quan les coses van canviant, i arriba a ser publicista, el seu estil canvia amb ella i vesteix com una adicta a la feina, emulant als seus companys al portar una camisa blanca sovint.

El vestuari en les sèries del moment

No cal dir que quan miro una sèrie sempre em fixo en el vestuari, no ho puc evitar i des que hi ha tantes plataformes, no dóno l’abast a fixar-m’hi. No cal dir que la sèrie que va fer que ens fixéssim en la roba que duien les seves protagonistes va ser, sens dubte, “Sexe a Nueva York”. No només va fer (més) famoses a les seves protagonistes, sinó que la seva estilista , la Patricia Field, també es va situar en el mapa. La pròpia Patricia diu que durant la primera temporada va patir una mica per a aconseguir vestir a les seves protagonistes, però que després, un cop estrenada, no va donar l’abast a posar tota la roba que li cedien les marques. Quan va acabar la sèrie van fer un market a Nova York on van posar a la venda tot el vestuari de la sèrie i van haver de donar números de la gent que s’hi va acostar.
“Gossip Girl” també va ser una sèrie on des del principi va marcar que el vestuari era tant o més important que la trama. Cada personatge tenia molt clar les seves característiques i com havia d’anar vestit. I tots els estils estaven representats.I això que era una sèrie d’institut, però d’institut pijo de Nova York, on els protagonistes vivien a l’Upper East Side, la zona més cara de Manhattan. El seu estilista, l’Eric Daman, deixeble de la Patrícia Field, tampoc acabava de donar abast a vestir als personatges, de la roba que rebia constanment.I és que era un aparador impagable per a marques clàssiques com Chanel (sí, anaven a l’institut amb bosses de Chanel, i què?).
Una altra sèrie on els protagonistes van molt ben vestits és “Suits”, on són advocats i especialment els personatges masculins porten uns trajos que fan caure de cul. El protagonista masculí va sempre vestit d’Hugo Boss i li senten rematadament bé. Les protagonistes femenines van, dintre de la formalitat del despatx, amb volums i mànigues abullonades i no han repetit model ni una sola vegada en nou temporades, que es diu aviat. No cal dir que cada personatge vesteix diferent, per exemple la cap del bufet és la dels volums, la secretària va sempre amb vestit i la passant va amb faldilles tub i cardigans o camisa blanca.
Una de les sèries on sí que repeteixen vestuari és a “The walking dead”, és clar que després d’un holocaust zombie els personatges no estan per anar buscant outfits afavoridors. El protagonista porta la mateixa gama de colors que recorden els uniformes militars i els morts vivents van sempre en tons amarronats, com si s’haguessin arrossegat pel fang. I la resta de protagonistes, amb texans desgastats i camises de quadres, com si no pensessin en canviar-se gaire sovint.
Hi ha moltes series i molt vestuari per a repassar, faré un parell de posts més al respecte, que és un tema que m’encanta, ja que barreja dos dels meus passatemps favorits: tele i moda.

Imatge de www.pexels.com

Reciclant

Obro la pàgina del Vogue en la seva edició digital i llegeixo que el scrunchie és l’accessori per al cabell de temporada. Literal. I no hi puc estar més d’acord. Els scrunchies o lligacues ja fa un temps que tornen a aparèixer per tot arreu i, tot i que el titular és una mica agosarat, ja que es tracta d’un complement realment petit, jo en faig a la botiga i els vaig venent. La veritat és que els faig pràcticament en cadena, perquè només necessites un tros de tela i una mica de goma per a fer-ne. La gràcia es troba en els estampats, quan més llampants, millor. La veritat és que es tracta d’una manera d’aprofitar trossos de tela de peces més grans que et queden al magatzem i així van sortint. El meu pare em deia que tenia el síndrome de Diògenes,no ho deia en broma, però la veritat és que no m’agrada tirar res.
I ara que estic iniciant una mini col.lecció de bijuteria tèxtil, la veritat és que em va de conya haver conservat una pila de trossos de tela que ara estic usant per a fer collars. Fins i tot unes tires de tela d’Indonèsia que m’havien sobrat, ara les estic aprofitant i trobo que quedaran peces molt xules. Ara que es porta el tema del reciclatge i la sostenibilitat, puc dir que estic a la moda, perquè fins i tot estic aprofitant els botons que tenia de ma mare i que ja veureu el resultat. La idea era fer una col.lecció de bijuteria tèxtil amb elements reciclats i la veritat és que de moment la despesa és igual a 0. O sigui que de moment vaig bastant bé. Més endavant hauré de comprar alguna peça com tanques o alguna bola que ja tinc pensada. Ara estic oberta a tot, a noves idees i estic amb els ulls ben oberts. Espero que la nova col.lecció vegi la llum abans de Nadal i també espero que us agradi d’allò més.

Tendències d’hivern 2019-2020

Si bé fa unes setmanes vaig escriure un post sobre les tendències de tardor, ara hi torno amb aquestes tendències una mica més ampliades. Ja vam parlar de les mànigues abullonades, les espatlles marcades i el retorn de les muscleres, els teixits brillants, la tendència oversize i les plomes i llaços. Si bé amb el tema llaços hauria de fer un apunt: tornen com a complement capil.lar, i quan més grans són, millor. Mira, igual en preparo uns quants i em forro, que no se sap mai. I amb els turbants i les bandanes he tingut èxits inesperats, les coses com siguin.
Però tornant a les tendències, com a color que es pot trobar en totes les botigues low cost és el fúcsia, que ve dels colors fluors de l’estiu, però sembla que es quedarà una estona més entre nosaltres.
Un altre estampat que ve cada cert temps és el de la pota de gall, un clàssic que cada cert temps torna. I el veurem en abrics, però també en vestits i en bruses o pantalons. També tenim els quadres, que ja fa un parell de temporades que es neguen a marxar. Per a mi personalment ja es poden quedar, especialment en peces d’abric. El príncep de Gal.les el trobarem en jaquetes i pantalons.
Els teixits que venen amb força són l’organza i el tul, que també fa temporades que ens acompanyen .Sembla que torna la pell,o millor dit, l’efecte pell, que vivim un moment animalista i es pot anar a la moda i ser sostenible. També ve com a tendència els plisats en faldilles tipus midi i també els colors metal.litzats. Jo tinc unes faldilles que tenen les dues tendències: són plisades i metal.litzades. Ja us explicaré més endavant què tal funcionen.Com que arriba l’hivern, veurem textures acolxades en peces d’abric i també botes cowboy per als peus, que ja les hem vist durant l’estiu combinades amb vestits amb volum, una altra tendència que es queda una temporada més.

Imatge de www.pexels.com

Les màquines de cosir a Vietnam

En posts anteriors ja us he dit que m’agrada veure l’ús que es fa de les màquines de cosir i els negocis que comporten quan vaig de viatge. Ja en vaig parlar quan vaig estar a l’Índia i a Indonèsia i aquest cop li toca a Vietnam.
Una de les coses que més em va sorprendre va ser l’ús de les màquines de cosir per part del Vietcong durant la guerra del Vietnam. Les usaven per a cosir, això sí, però em va sorprendre que estavan al bell mig de la selva.
Els túnels de Cu chi ara són una atracció turística (sí, hi vaig entrar i va ser fantàstic, tot i que agobiava una mica estar-hi a dins, i això que ni ens atacaven ni res), però durant els anys de guerra era un tros de selva on el Vietcong es feia fort i l’exèrcit nord-americà feia el que bonament podia. I allà al bell mig de la guerra, als campaments, hi tenien una màquina de cosir per a arreglar els uniformes que portaven els combatents. I estaven dins d’un forat, on havien habilitat una espècie de taller de costura. No cal dir que em vaig seure davant de la màquina i no em puc ni arribar a imaginar la sensació d’estar al ben mig d’una guerra cosint uniformes per més que m’hi esforçi. A la zona dels túnels, també t’ensenyen les armes, les trampes que ideaven, també veies els tancs ianquis que robaven, però em vaig quedar amb la màquina de cosir al mig d’aquella barbàrie.
Després vaig trobar-me màquines de cosir en un entorn més pacífic, vaig veure en un barri popular de Saigon un sastre que cosia a mida a la seva petita botiga on tenia dues màquines i et feia el que necessitessis a mida. També vaig veure el negoci que tenien muntat a Hoi an (veure anterior post), un negoci molt del segle XXI. I fins i tot a Sapa, a la Home stay on dormíem vaig enganxar la senyora de la casa arreglant uns pantalons al costat de la màquina de cosir.
O sigui que al llarg del temps, a 9.500km de distància, les màquines de cosir jugaven el seu paper,un paper no gaire diferent al que jugaven aquí.

Un vestit a mida a Hoi An

Aquest any he estat a Vietnam i a Hoi an vaig veure una manera de fer que ja m’havien explicat des d’aquí i que em va fer molta gràcia veure amb els meus propis ulls. Hi ha una pila de botigues de teixits on, en un dia, et fan el vestit que vulguis. Són botigues grans, plenes de maniquins amb vestits per a triar, tot i que també tenen catàlegs per a que busquis el vestit que més t’agrada si no el veus exposat. I després la botiga està plena de teles de la paret al sostre.
Es tracta del següent: tu tries un model del catàleg o bé del maniquí, després t’acompanyen a triar teles, ja que cada model té una teles que li van millor que d’altres. Un cop tries el model i la tela, es posen a treballar i al dia següent vas a provar. I després del fitting, en unes hores, ja pots passar a recollir el teu model a mida. Et fan un vestit amb menys de 24 hores a un preu més que raonable (de fet, al preu d’un vestit del Zara). I hi havia diferents tipus de vestits: per a cada dia, però també hi havia la secció de festa, on el preu , tot i ser diferent, el vaig trobar molt raonable, per una 100 euros tenies un vestit de festa que seria l’enveja de la resta de convidades.
El model de negoci va vent en popa, la botiga estava a rebentar de gent, tots turistes i majorment europeus, en un carrer que estava ple de botigues que es dedicaven al mateix.
La veritat és que caldria veure com treballen les modistes en aquest tipus de negoci, però a priori la idea és bona.
Llàstima que aquí amb la història del low cost s’hagin perdut la majoria de cases on es fan aquest tipus de confecció a mida. Ja no es fa res pràcticament a mida i el que queda és negoci residual.Per no parlar de preus, ja que aquí resulta insostenible fer un vestit a mida per 100 euros. Ja me n’havien parlat, d’aquest tipus de confecció. I he de dir que la idea em va agradar força, tot i les reserves, perquè segur que els paguen poc i ja sabem com acostumen a treballar la confecció en aquests països, però no per això ha de deixar d’agradar-me.