El showroom

Una de les coses que més m’agrada del món és anar de compres. M’encanta anar a comprar, no cal que sigui roba, m’ho passo d’allò més bé fins i tot anant al supermercat, així que no tinc el llistó massa alt, pel que es veu…;)
Per això m’agrada quan un parell de cops l’any, al final de les rebaixes, toca anar a visitar showrooms per a comprar la temporada següent. Reuneix un parell de característiques que ho converteixen en una molt bona experiència: comprar a tope i no gastar ni un euro. Dic comprar a tope perquè en una sola compra enllesteixes dues col.leccions de cop: primavera-estiu o tardor-hivern. I no gastes un euro perquè no ho pagues fins l’any següent, que és quan reps la col.lecció. I mentrestant, et passes uns quants matins visitant showrooms, veient roba de tots colors i xerrant amb els proveïdors, què més es pot demanar?
A més, com que a aquestes altures ja estic una mica cansada de la roba que encara tens a la botiga sempre senta bé canviar una mica de paleta de colors i veure què es portarà!
Tot coses noves, ara ja he acabat amb les col.leccions de tardor-hivern del 2019, ara toca esperar fins al juliol a repetir procés.

 

Un dia rodó

Fa un parell de dissabtes feia un dia no massa bo i vaig arribar sense massa espectatives a la botiga. Els dissabtes no són dies de molta venta, especialment al matí. A això em va costar bastant acostumar-me al principi de ser-hi, ja que jo sempre havia aprofitat el dissabte per a anar a comprar roba i pensava que la majoria de gent feia com jo.I es veu que no.
Doncs al matí vaig tenir bastant moviment, ja que al estar en segones rebaixes, fa que la gent s’animi força.
Ja a la tarda vaig venir més animada i la veritat és que va anar la mar de bé. A una hora i una mica més de tancar, van entrar dues noies que em van encantar. Una d’elles volia una de les meves faldilles, però no tenia la talla. Li vaig dir que li podia fer i em va contestar que la volia estrenar aquell mateix dissabte al vespre. I sabeu què li vaig dir? Que li feia, que en una horeta llarga la tindria llesta. Es va sorprendre i em va dir que sí, que tornava en una hora. I em vaig posar a tallar ràpidament. Si anava fent a bon ritme tindria temps de confeccionar-la dins del límit . I sense córrer. El primer pensament va ser que millor que no vingués ningú, però va entrar una clienta i de les que més m’agraden, d’aquelles que sempre són amables i venen amb les idees clares. Total, que la vaig atendre sense mirar el rellotge i quan va marxar vaig seguir confeccionant la faldilla. No m’agrada córrer massa, que les presses mai són bones, però vaig continuar a bon ritme. A falta de deu minuts de l’hora acordada ja la tenia acabada, faltava etiquetar-la i planxar-la. I just quan vaig acabar amb la planxa, va entrar la noia per la porta. Se la va provar i li quedava molt bé, tant que li vaig demanar si li podia fer un parell de fotos per a les xarxes i em va dir que sí, que encantadíssima. I quan van marxar vaig tancar la botiga, conscient que havia estat un dia rodó, dels que m’agraden i em fan sentir que vaig per bon camí.

 

Canvis de temps

Tot i que ens trobem en ple hivern, fa més o menys uns deus dies vam tenir una setmana que va fer fins i tot calor. Va coincidir en ple inicis de rebaixes i no sabeu la de gent que va entrar a la botiga a preguntar si ja tenia la roba de primavera. No cal dir que un cop passada la calor ja no m’ho van preguntar més, i sort, perquè encara no la tenia.
És ben curiós com ens afecta el temps, ja que aquest estiu passat va fer una calor horrorosa i no vaig parar de vendre vestits de cotó. Més endavant, durant el mes d’octubre, feia molta calor i, tot i tenir la roba de tardor a la botiga, es va trigar a començar a vendre.
Amb això vull dir que el temps ens condiciona i molt, al comerç. També és veritat que els dies que plou són dies molt fluixos pel que fa a la venta, com si el fet d’anar incòmodes amb el paraigües ens traguessin les ganes de voltar i d’anar de compres. De fet, en dies de pluja no hi ha gent ni al supermercat. Tot i que conec gent que aprofita aquests dies per anar de compres perquè saben que no trobaran gent i podran anar més tranquils.
Sempre he pensat que això està directament relacionat amb el nostre caràcter mediterrani, sempre pendents del dia que fa i a partir d’aquí montem les nostres activitats del dia. Perquè a Sibèria,per a posar un exemple, entenc que les botigues tenen moviment tot i estar soterrats en la neu la major part de l’any. O no?

Foto de desEYEns via Freepik

Una visita misteriosa

Més o menys cada tres o quatre setmanes entra a la botiga una senyora oriental de mitjana edat que va molt decidida a una de les burres, toca dues o tres peces de roba i marxa . El més curiós, o el que més em sorprèn a mi és que ho fa sense dir ni adéu i a l’entrar tampoc diu hola.
No mira mai massa coses, només s’està una mica més si hi ha gent a la botiga i em veu més distreta atenent, però el ritual segueix sent el mateix, tocar alguna peça de roba i marxar tan ràpid com ha arribat. No cal dir que em resulta un misteri el que fa i em té una mica sorpresa que no digui ni piu en cadascuna de les seves visites.
He arribat a la conclusió que viu prop d’aquí i que no domina massa l’idioma i sempre fa incursions ràpides per a que jo no li pregunti res ni li insisteixi a ensenyar-li alguna peça. El que ella no sap és que jo no sóc d’aquest tipus de botiguera, no molesto a la gent, o això em sembla! Quan entra una clienta li pregunto si la puc ajudar en res i la deixo al seu aire. Sí que hi ha gent que et ve directa a preguntar pel que busca, però la majoria van al seu aire.A mi m’agrada que em deixin mirar tranquil.la, una botiga xula sense cap dependent a la vora és la felicitat per a mi.

La Gala

Aquest dissabte va ser l’entrega de premis del festival Shopping & Shooting i , com que un dels curtmetratges a concurs va ser rodat parcialment a la botiga, estava convidada a la gala. I tindria el meu primer photocall! La gala consistia en l’entrega de premis en diverses categories i després hi havia un sopar de celebració. Com a l’eix comercial de Cor d’Horta i Mercat hi participàvem en total tres botigues vam anar a la gala tots junts. I va ser una experiència molt xula. Tot i que la meva primera idea era no assistir-hi, ja que era dissabe al vespre i sabia que estaria cansada, al final em vaig convèncer que seria una experiència divertida, diferent i que era una excusa per a vestir-se de festa i passar una estona amb els meus companys botiguers, que sovint anem capficats en les nostres històries i no parlem gaire, tot i estar pràcticament paret amb paret.I després hi havia sopar, tipus pica pica i els que em coneixeu ja sabeu que, a mi, pràcticament no m’agrada menjar;)
La cerimònia va ser molt xula i divertida, vam veure uns quants curmetratges i després de dues hores de cerimònia olorant a truita de patata (no és conya, feia olor a truita i a croqueta) vam passar a sopar. No cal dir que el curt Rehumanización, que era el meu, no va rascar cap premi, però va ser en aquest moment quan em vaig trobar amb l’equip i vam estar recordant la tarda de rodatge que vam passar plegats.
Va ser una experiència diferent, on vam poder coincidir amb diferents eixos comercials de Barcelona i veure com el petit comerç es movilitza i va creant sinèrgies amb la ciutat. Ah! i el catering, boníssim! L’any que ve m’hi torno a apuntar!

Fora llums

Dijous passat per la tarda quan vaig arribar a la botiga em vaig trobar que estaven traient les llums de Nadal. I em va fer peneta, aquesta és la veritat. Si bé és cert que si les deixessin més dies donaríem una imatge descuidada, el fet de treure-les anuncia que ja s’han acabat definitivament la bogeria de les festes. I mira, que ho trobaré a faltar. Aquest any la veritat és que les he gaudit. I més a la botiga. Veníem d’un parell de mesos estranys pel que fa a la venda i el mes de Desembre ha sigut com sempre, molta gent amb ganes de comprar i sobretot, de regalar. I molt moviment. El fet de poder obrir festius fa que al final acabis per no saber a quin dia vius i que sovint et recordis de la peli aquella del Dia de la Marmota. I també els dies d’obrir al migdia, que et dóna una rutina diferent. La cavalcada de Papa Noel i de Reis passa per davant de la botiga i sempre és un moment molt emocionant, no només per als nens, la veritat és que aquest any vaig deixar anar alguna llagrimeta i tot. I el dia de reis, després de dinar vaig venir a etiquetar les rebaixes, que aquest any començaven en diumenge. A aquestes altures anava tan perduda que durant el dinar del dia de reis i després del tortell vaig preguntar als fills d’una amiga si tornaven al col.legi al dia següent i estranyats em van dir que no, que era diumenge, si de cas el dilluns hi tornaven.
Total, que el primer dia de rebaixes, que era diumenge i plovia, vaig venir a obrir la botiga amb poques esperances de venta i la veritat és que va anar força bé. I passat aquest dia, retorn a la rutina, que a mi m’encanta! Fins l’any vinent!

L’arranjament més difícil del món

Normalment quan venc una peça em faig càrrec de l’arranjament, és a dir que no el porto a que me l’arreglin, sinó que l’arreglo jo mateixa i no cobro l’arranjament. Trobo que així l’experiència de compra és més enriquidora.
Normalment són arranjaments senzills com escurçar uns pantalons, fer una pinça o allargar algun vestit que queda curt.
Doncs el mes passat vaig vendre un vestit vintage amb la faldilla amb molt volum i la clienta volia que li tragués una mica de roba per a que li quedés menys voluminosa. L’arranjament semblava fàcil, vaig medir la tela per les dues bandes i en vaig treure un bon tros. Total, que ve la clienta i veiem que a l’altura de la cadera a una de les bandes la tela li fa un bony estrany. Jo havia medit les dues bandes i havia tret la mateixa quantitat de tela als dos laterals. Li poso un parell d’agulles i veig que li puc treure el bony. La clienta torna al cap d’un parell de dies i, tot i l’arranjament, el bony seguia allà, lleugerament més petit, però se’l veia perfectament. Morta de vergonya torno a pendre mides i li dic a la clienta que torni en uns dies. Vaig fer una altre ajust, vinga medir la tela, i el vaig penjar al magatzem. El vaig deixar embastat esperant a provar-lo a la clienta i després fer la costura definitiva a màquina. La clienta no va podar venir en uns dies i jo cada cop estava més capficada amb el vestit. El treia del magatzem, el posava en un maniquí i ja no sabia si veia bonys o me’ls imaginava. Una nit hi vaig somniar i tot. La clienta va venir i jo estava dels nervis, pensant que com no li anés bé ja no sabria quina cara fer-li, si la pobre havia vingut tres vegades i sempre amb un somriure! Total, que se’l va provar i li quedava perfecte. Vaig cosir la costura i se’l va endur, que l’endemà marxava de viatge i el volia estrenar.
La foto del post és la foto que em va enviar desde L’Habana, on podeu veure el vestit i l’arranjament més difícil del món, no per la dificultat, sinó per el temps i energies que hi vaig dedicar.

Propòsits d’any nou

A principis d’any toca parlar dels nous propòsits de cara al nou any que comença. Com que ja vaig al gimnàs i parlo un anglès prou correcte hauré de fixar-me nous objectius. Aquest any vull fer els tallers, que ja us he comentat anteriorment. També vull fer col.laboracions amb influencers, tot i que els resultats de les col.laboracions del 2017 han tingut resultats desiguals.N’hi ha que han funcionat molt bé, però també he tingut experiències que no m’han acabat de convèncer: influencers que et contacten i que si els dius de posposar el tema després no et contesten o altres que borren les fotos de la teva col.laboració un cop passada. Ja entenc que sóc una botiga petita, però no tant com per a eliminar-me. Homeeee…Igual és que al no ser nativa digital se m’escapen certs comportaments (digitals). Millor canviar de tema!
També vull ampliar els complements i fer algunes bosses més currades, estic treballant actualment en models nous, que ja sabeu que m’agrada anar canviant.Tinc una pila de teles apartades esperant que començi a donar-los forma. Vaig acabar l’any fents unes bosses de mà de peluix que acabo de posar a la venda i vull veure com funcionen.
També seguiré amb les marques que tinc actualment, que estan funcionant la mar de bé, tot i que no em tanco a noves incorporacions, ja aniré veient sobre la marxa i us mantindré informats!

La última setmana de l’any

Ara just fa un any que em vaig proposar que mantindria el blog actualitzat i que escriuria un post nou cada setmana. Ha passat un any i estic molt contenta de veure que ho he fet i que cada setmana he publicat puntualment. La veritat és que portar la botiga és una feina complexa perquè com que vull fer moltes coses i ho vull fer tot jo, sovint és complicat arribar a tot de la manera que m’agradaria. Però ho estic fent i m’encanta. No és que no vulgui delegar perquè no em refïi de ningú (que també) sinó que tampoc m’ho puc permetre i aquí estic, fent de venedora, compradora, social media, estilista i dona de fer feines. Serà per facetes!
Però torno a repetir que ho faig encantada i ara de cara al 2018 vull afegir una faceta més que la tenia apartada i que és la de tallerista. Espero que us agradi i que vingueu a compartir-la amb mi.
L’altre dia vaig sentir a una xerrada motivacional d’aquestes que m’encanten que molts botiguers apliquen el marketing de la fe, que consisteix a obrir la porta de la botiga i a resar per a que entri algú a comprar. Em va fer molta gràcia l’analogia i el missatge de que hem de sortir a buscar la clientela i que hem d’estar actius en tot moment, sempre obrint nous camins. No cal dir que hi estic totalment d’acord i per a les persones inquietes com jo és ideal aquest estat, així és impossible avorrir-se. I avorrir-vos, clar.

Fum fum fum

La segona quinzena de Desembre és quan comença la campanya de Nadal, quan ja s’ha cobrat la paga extra (ai, quins records!!) i quan la clientela està més que disposada a gastar. En resum, que és el paradís dels botiguers. Fins al dia d’avui en tot el mes només he fet un dia de festa i la veritat és que no podria estar més feliç. Abans no m’agradava gens el Nadal, a mi això d’atiborrar-se sense mesura no ho acabo d’entendre i el fet que gent que durant l’any no et pregunta ni una sola vegada com estàs i que de cop vulguin sopar amb tu també em costa una mica, la veritat.
També vinc d’una família petita i mai han sigut unes dates massa familiars,tampoc.
Però des que tinc la botiga m’ha canviat la perspectiva i ara m’encanten. Veure la gent com ve a comprar regals per als seus i que no els importi el preu ni res (ja sabeu que porto fatal això de que em diguin que les coses són cares o que em demanin un descompte perquè sí) és fantàstic. De fet, l’any passat el dia 24 va ser el millor dia de ventes de l’any i va haver un moment al migdia que em vaig agobiar i tot, de la gent que tenia a la botiga. No em malinterpreteu, estava encantada de tenir èxit, però m’agrada atendre bé a la gent i no m’agrada fer esperar a ningú.I d’aquí que m’atabalés, però recordo que durant el sopar de Nadal estava molt feliç. Trinxada, però encantada de la vida.
Després durant la resta de l’any, especialment durant algun mes que he tingut una mica fluix, he recordat aquella sensació i he tornat a ser feliç un altre cop. Així que només em queda una cosa: desitjar-vos a tots unes molt Bones Festes (i espero que us hiperregalin!!!)