La convidada perfecta

Ara arriba l’època de les celebracions i segur que deus tenir algun casament, comunió o potser una graduació. I potser vols fugir dels vestits clàssics amb els que normalment es va a aquest tipus d’esdeveniment. Et proposo cinc opcions diferents que a mi personalment m’agraden i que, a part de resoldre aquell dia, després els podràs reutilitzar:
-Dues peces: si tries una part de dalt tipus top que sigui especial, amb una tela diferent i que porti algun element tipus llaçada, només et caldrà una faldilla bàsica tipus llapis per a tenir-ho acabat. Si et poses unes sabates de taló i un clutch ja ho tindràs del tot. I el millor de tot és que les dues peces les podràs aprofitar també per separat.
– Un vestit llarg: aquí haurem de decidir si serà una peça que voldrem reutilitzar molt, si és així haurà de ser monocolor, però si volem impressionar, millor buscar un estampat ben llampant, amb tots els colors de la primavera. Aquí la sabata alta esdevé imprescindible.
-Una granota: n’hi ha de tot tipus, si en triem una que sigui llisa ens farà semblar més altes, tot i que haurem de jugar fort amb els complements.Un kimono estampat resultarà perfecte. Si triem la granota estampada, hem de ser minimalistes amb els complements, per a no anar massa recarregades.
-Un vestit curt: la meva opció favorita, si volem veure’ns més arreglades posarem unes sabates de taló tipus saló o talons oberts, tipus sandàlia de festa. Si volem anar més informals ens posem unes cunyes i una bossa de mà de ràfia.
-Un dues peces tipus jaqueta i pantaló: no cal que sigui massa formal, ara n’hi ha uns tipus pijama que amb unes bones sabates de taló ja no necessitarem res més i anirem còmodes i estiloses.

Fons d’armari d’estiu (la meva proposta personal):

Ara que arriba el bon temps, voldria proposar un fons d’armari bàsic per a l’estiu, l’he fet pensant en un model que es pot adaptar als diversos tipus de dona, ja que no és el mateix fons d’armari per a una executiva que per a una estudiant.
Jo ho he resumit en 10 imprescindibles que són fàcils de reunir:
-Una jaqueta blazer, un clàssic que no passa de moda. Si la tenim en color negre la podem utilitzar també durant l’entretemps i és fàcilment combinable amb pantalons, faldilles i vestits.
-Un pantaló blanc: és una peça que no acaba mai de marxar, sempre fa estiu portar un pantaló de color blanc. Realment es pateix una mica perquè s’embruten fàcilment, però com que només els porten durant uns tres mesos no ens suposarà un gran esforç.
-Samarreta navy: si ho combinem amb els pantalons blancs ja tenim un look d’estiu que ens salvarà en moltes ocasions. Cal recordar que les ratlles fines estilitzen i les gruixudes fan exactament el contrari.
-Vestit de dia: en podem tenir dos com a mínim, el little black dress i un vestit estampat en tons alegres.
-Vestit de nit: un vestit que pot ser llarg, quan ve una mica de fresqueta sempre és d’agraïr.
-Samarretes de cotó bàsiques: en diferents colors per a poder combinar de mil maneres.
-Pantaló estampat: millor si és tipus palazzo o de camal ample, que fa molta més calor si portem roba ajustada!
-Pantaló curt: n’hi ha de molts tipus, però a mi el que més m’agrada és el short de denim. I el millor, que no cal comprar-lo, quan et cansis d’uns texans que ja no vulguis portar, els retalles i ja ho tindràs!
-Faldilla: estampada i curta, que estem a l’estiu i fa molta calor!!
-Kimono: és una peça que arregla qualsevol look bàsic, si portes uns shorts texans i una samarreta de cotó llisa, afegint un kimono estampat elevaràs el look fins a l’infinit.

Aquesta és la meva proposta, a partir d’aquí es pot construir un fons d’armari de temporada personalitzat al teu gust.

Foto de Topntp26 – Freepik.com

Londres sempre és una bona idea

Cada cop que faig un viatge sempre acabo comprant teles, o visitant merceries o les dues coses a la vegada. Menció apart tenen els mercats. Els que em seguiu ja sabeu que sempre m’ha tirat el carrer i que, encara ara que tinc botiga, enyoro els meus temps de firaire. Durant el pont de Maig vaig estar uns dies a Londres, ciutat que m’encanta desde que hi vaig posar per primer cop els peus quan tenia dotze anys (potser perquè va ser el primer viatge sense els pares, tres setmanes de classes d’anglès a Hastings) i hi torno sempre que puc.
No cal dir que a les ja obligades visites als mercats de Candem (m’encanta l’artesania que hi tenen a les parades, tot i que la part de botigues ja no és tan especial, està ple de botigues mainstreem que comparteixen espai amb l’autenticitat) i de Portobello (Notting Hill sempre serà una de les meves debilitats, va ser la primera vegada que vaig menjar street food allà per als anys 80 quan aquí encara no havíem vist ni una food truck)també vam voltar i vam trobar botigues d’allò més interessants.
Una d’aquestes va ser la botiga Blade Rubber, prop del British Museum, quan buscàvem un lloc on entrar per a salvar-nos de la pluja londinenca que ens estava atacant en aquell moment. És una botiga on els amants de les manualitats es pensaran que han arribat al cel. En principi és una botiga de segells de goma, però tenen molts articles complementaris com tintes, ceres, plantilles i cintes adhsesives de colors. Però una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser que també venien patrons de confecció. Són de la firma Merchant & Mills, una firma creada al 2010 per una dissenyadora de moda i un fotògraf on et faciliten tot el que necessites per a confeccionar pel teu compte: teles, fornitures i patrons. Aquests últims els venen d’un en un, així que pots triar entre les diferents opcions: un vestit, uns pantalons, una faldilla o també una bossa. Els venen separats, pots comprar només el que vols fer servir per a cosir. Em sembla una molt bona idea, no ho havia vist en aquest format. Són dissenys atemporals i de dificultat baixa, així que si vols començar a cosir amb patrons, ja tens una bona manera d’iniciar-te!

El turbant

Hi ha articles que són clarament estacionals, que es venen durant una part de l’any i que, passada la temporada,es deixen de vendre fins l’any vinent. Els turbants són un article que m’agrada molt de fer. En guardo un gran record perquè quan vaig començar a fer mercats, va ser una de les coses que van tenir més èxit i que, durant un estiu, em va pagar totes les fires de la temporada. Va ser fa quatre anys, quan feia una fira a prop de la platja, que la gent sortia tota escabellada de l’aigua i veien la meva parada de turbants i la veritat és que en venia molts, em passava els dies vinga cosir-ne. A la botiga sempre en tinc uns quants durant la temporada d’estiu.

L’altre dia va venir una clienta amb un dels turbants posats i em va dir que en necessitava un parell més. Just me’n quedaven poquets de l’any passat, però se’n va quedar un i me’n va encarregar un altre per l’endemà. I quan va venir a buscar-lo em va comentar que li encantaven, que li anaven molt bé per a treballar i portar els cabells recollits. I que els va descobrir l’any passat a la parada del comerç al carrer, que se’n va enamorar quan va veure que n’hi havia de tots els colors. I ara tornava a buscar-ne, que els trobava molt pràctics. I aquesta setmana n’he fet uns quants més, també bandanes i lligacues (els “coleteros” de tota la vida) per a adornar els cabells amb els colors de l’estiu.

 

Fashion Revolution Week

Aquesta setmana s’acompleixen cinc anys de l’esfondrament d’una fàbrica tèxtil a Bangladesh que va causar més de mil morts i va donar lloc a la Fashion Revolution Week. Tots els treballadors d’aquella fàbrica estaven cosint roba per a les grans marques que ja coneixem i per això va sorgir aquest moviment, que ens convida a fomentar el consum responsable i a reflexionar sobre el sofriment que hi ha darrera d’una samarreta de 5 euros.
Haureu vist a les xarxes les marques que s’afegeixen a aquest moviment publicant una foto amb la llegenda “Who made my clothes?” i on les marques de proximitat expliquen com funcionen les seves empreses.
Jo voldria aportar el meu granet de sorra. Tinc una botiga de barri, ja ho sabeu, i la majoria de marques que tinc a la botiga són de les que encaixem en la filosofia slow. Roba feta aquí, i trobo que la meva lluita és intentar que la gent entengui que un vestit que he fet jo no és caríssim si val més de 40 euros, que la qualitat s’ha de valorar i la nostra feina (i sobretot, el nostre temps) també val uns diners. La confecció em dóna moltes alegries, tot i que sovint em veig aplicant la pedagogia de mostrar que la meva feina té un valor i que intentem no carregar-nos (més) el planeta. És clar que hi ha roba molt més barata, però que no ajuda ni a la nostra indústria ni al nostre teixit comercial. Ser coherent és molt complicat, però com a mínim ho hem d’intentar.

El maniquí

El dissabte passat em va passar una cosa d’aquelles que m’encanten i que t’alegren el dia de cop. Va venir una noia, veïna del barri, a fer-me un regal. Havia fet una un maniquí a mà, un maniquí de nen i ara que la casa se li feia petita (està embarassada del seu segon fill) no sabia què fer-ne. Per una banda no se’l podia quedar i per l’altra li feia llastimeta el fet d’haver-lo de llençar. Era una peça que havia fet a mà, que havia folrat i que li havia posat unes puntes amb tota la il.lusió i que ara no volia llençar-la a les escombraries. I va pensar a regalar-me-la, ja que trobava que encaixava molt bé amb l’estil de la botiga.
Quan va entrar a explicar-m’ho vaig pensar que me’l volia vendre (sí, sóc una mica mal pensada, no hi puc fer més!), però no, me’l volia regalar. És el primer regal que em fan a la botiga, i em va fer molta il.lusió, la veritat. El maniquí és preciós i casualment fa temps que buscava una peça similar (dubtava entre un penjador o maniquí baixet) per a posar les tote bags en exposició i mira, deu ser veritat allò de si vols una cosa intensament al final s’acaba acomplint.

La faldilla XS

Fa uns dies, just abans de Setmana Santa, va venir una noia a encarregar un regal per a una amiga seva, va veure a l’aparador una faldilla de les meves amb la samarreta a conjunt i es va enamorar de les dues coses. Va entrar per a demanar-me que les apartés, que era un regal que havia de fer en uns dies i que, a més, era el regal perfecte per a una amiga, que l’havia vist i directament havia pensat en ella.
No tindria més importància sinó fos perquè la noia estava embarassada, molt embarassada. Em va dir que li faltaven dies per a parir, que notava que ja li quedava molt poquet (vaig deduir que no era el primer). La faldilla que volia era una XS i no la tenia, li vaig dir que li feia aquella mateixa setmana. Doncs li vaig fer i li vaig enviar un missatge avisant que ja la tenia llesta. Em va contestar que vindria en uns dies, que la nena havia nascut aquell dissabte (feia quatre dies) i com que encara feia fred no la treia massa de casa. Just després de Setmana Santa, el dimarts va venir amb la nena i els seus pares i em va fer molta il.lusió veure-la, però sobretot veure a la nena. Quina gràcia haver-la vista encara a dins i ara ja estava al carro, venint com a clienta.
Ostres, quan passen coses així m’encanta estar darrera un taulell!!!

La importància de la formació

Moltes vegades quan a la botiga algú em veu la màquina de cosir em diu que quina sort que sàpiga cosir. I tenen raó en una cosa, saber-ne està molt bé, però no és qüestió de sort, sinó de formació i d’invertir temps en ampliar coneixements. Tot i que aquest any farà deu anys que vaig començar amb la costura, encara ara continuo anant a classe, un migia a la setmana vaig a patronatge. És clar que toca sacrificar el meu descans del mogdia, però trobo que val la pena. Sense sacrifici no hi ha recompensa i si no seguís invertint en la meva formació no podria continuar fent coses noves.
Jo sempre he sigut partidària de la formació contínua i, a més, sempre m’ha agradat estudiar i considero que això sí que és una sort.
No m’ha importat mai sacrificar part del meu temps lliure per aconseguir fer una cosa que em ve molt de gust i que m’interessa. Altres vegades he comentat que vaig començar en la costura com a hobby i que la cosa es va anar complicant fins arribar a ser professional. I pel mig han passat moltes coses i trobo que aprofundir en els coneixements que ens porten a treballar millor sempre és una molt bona idea.

Un dia rodó

Dissabte passat quan em vaig llevar el dia no acompanyava gaire, ja estava plovent i el cel estava completament tapat, sense esperances que la cosa anés a millorar. A primera hora vaig passar per la merceria perquè necessitava materials i vam comentar amb la botiguera que seria un dia de poca venta amb aquell temps que feia. Jo tenia un taller concertat amb dues alumnes que m’ocuparia bona part del matí i vaig pensar que així el temps se’m passaria més ràpid. El taller va anar molt bé, les dues alumnes van ser molt aplicades i van marxar cap a casa amb dues tote bags perfectament confeccionades per elles mateixes. A última hora del matí va venir una clienta i em va fer una molt bona compra. El dia millorava per moments!
Al venir per la tarda, amb el company de la botiga del costat vam fer broma que amb la pluja (sí, continuava plovent, de fet, no va parar en tot el dia) aquella tarda no tindríem massa èxit pel que fa a la venta. Ja portava una hora a la botiga i encara no havia entrat ningú, però llavors vaig rebre un missatge d’una amiga que em venia a veure i ja em vaig tornar a animar. Va venir amb el seu marit i vam estar xerrant fins que, vist que no hi havia gent ni pel carrer, vam decidir prendre un gintonic. I va ser una molt bona idea, vam fer la tarda una mica més festiva, la Núria es va endur unes quantes peces cap a casa i vam marxar molt contents, ella per la compra i jo per la venta. Va ser un dissabte rodó, a vegades les coses sembla que comencen d’una manera, però després fan un gir i canvien totalment el nostre dia.

Aquelles visites

A vegades a la botiga entren venedors que volen presentar-te noves marques i trobo que estan fent la seva feina i encara que no t’interessi, sempre et tracten bé i jo intento atendre’ls de la mateixa manera. Però hi ha un altre tipus de visita que no sempre és tan agradable. Ja no parlo dels comercials de telefonia mòvil, que ja en tenen prou amb tenir una feina ben difícil com perquè a sobre jo els critiqui, si no de venedors de coses que no tenen res a veure amb la botiga i que si no els compres res a sobre s’enfaden. Fa poc va venir una noia a portar-me un catàleg d’una marca de congelats i tot i que li vaig dir que no hi estava interessada, va insistir a deixar-me un catàleg i va dir que me’l recolliria en un parell de dies i que a veure si li podia fer una comanda de 25 euros que era el mínim per a començar. Tot això quan jo ja li havia dit que no hi estava pas interessada.
Doncs al cap de dos dies va tornar i em va preguntar si li feia comanda. Per tercera vegada (oh, sorpresa!) li vaig dir que no i es va tornar a enfadar. Em va venir a dir que no entenia què em costava ajudar-la (sí, va fer servir la paraula ajudar) i que 25 euros no eren pas gaires diners. Jo li vaig dir que això era una botiga, que jo estava per a vendre roba i complements i que si volia, també em podia ajudar ella a mi fent-me una compra. Va marxar sense despedir-se, totalment ofesa. La veritat és que estar de cara al públic no té desperdici.